Diario de Ibiza,  12 d’octubre de 2010

<<<

Vaig poder visitar el Castell de Montjuïc,

recuperat fa poc temps per a la ciutat de Barcelona,

durant una recent visita a la capital catalana. Fou en els dies de les festes de la Mercè. El monument bullia de gent que el visitava ja que, a més de les jornades de portes obertes, els fossats acollien les activitats infantils organitzades amb motiu de les festes patronals. Una de les dependències properes a l’entrada, des de la que es podia contemplar, també, una de les cisternes del castell, acollia una interessant exposició titulada «Barcelona té castell, els usos futurs del Castell de Montjuïc». La proposta en la que s’està treballant contempla, segons el material exposat, que la fortalesa passi a ser un espai per al lleure i la cultura. Acollirà quatre grans equipaments civils ciutadans:

– El Castell: la Fortalesa i l’Espai de la Memòria. El Castell com a museu d’ell mateix.
– El Barcelona Centre Internacional per a la Pau. La Fortalesa convertida en un castell per a la Pau.
– El Centre d’Interpretació de Montjuïc. El Castell com a seu de la divulgació de la història i la natura de la muntanya.
– L’Espai d’Informació i Acollida de Visitants: el recinte com a porta d’entrada a la muntanya.

Va ser inevitable que, a partir de la visita, els meus pensaments s’adrecessin de nou cap al Castell d´Eivissa i es focalitzessin en dos temes: les obres que s’hi estan fent i la idoneïtat de l’ús com a parador de turisme. Està clar que el Castell d´Eivissa no podia seguir sent la ruïna en la que s’havia convertit pel seu quasi total abandonament des de que va ser retornat a la ciutat, el 1972, i la seva degradació es tenia que parar, però… ¿d’aquesta manera i amb les importants transformacions que s’estan generant, al meu entendre?

La seva adaptació a un recinte dedicat a un únic ús, el parador de turisme, farà, al meu entendre, que quedi privatitzat per a la ciutadania. Només es podran visitar, amb condicions, les parts més públiques de l´edifici, donats els condicionaments d’un programa d’aquest tipus i el seu funcionament serà massa estacional, molt probablement. Això farà que els efectes sobre la revitalització de Dalt Vila, de la ciutat i, de retruc, de tota l’illa també ho siguin. A més a més no són establiments hotelers el que falta a la nostra illa. Potser sí que ens falta una millora en la oferta i aconseguir allargar la temporada, però per això només cal incentivar als empresaris turístics i ser més imaginatius en la promoció i l’oferta turística general que oferim. Una manera de ser-ho podria ser materialitzant noves propostes culturals, turístiques i divulgatives per a l’illa, que, a més a més, si estan ubicades al centre històric o al seu cor, com és el cas del Castell, millor que millor. Diferents idees al respecte foren plasmades en la proposta en la que vaig participar l’any 2000 com a membre d’un equip ampli i multidisciplinar, que es titulà «Estudi de viabilitat d’usos del Castell d’Eivissa per a la seva rehabilitació definitiva». L’organisme encarregant fou el Consell Insular d’Eivissa i Formentera.

La proposta contemplava, de manera resumida, dues característiques: una en relació als usos i l’altra en relació a la gestió econòmica. Es proposà la coexistència de diversos usos al Castell: turístics (informació), institucionals, comercials (tendes), divulgatius, museístics (Museu Arqueològic), hotelers (petit hotelet d’alta categoria), d’oferta complementaria (bar, cafeteria i restaurant), docents, congressuals (petit auditori). Tots ells civils i ciutadans, de manera que la ciutadania pogués gaudir de pràcticament tot el recinte, com a plasmació de la seva recuperació per a la ciutat. Era quelcom semblant al que es proposa per al Castell de Montjuïc, salvant, naturalment, les distàncies. A més a més, la idea era que estiguessin quasi tots els usos vinculats, compartissin espais i es poguessin complementar, de manera que el recinte estigués en funcionament durant tot l’any, encara que les intensitats variessin al llarg de la temporada. Per exemple, si l’activitat turística decaigués a l’hivern es complementés amb una major activitat docent i acadèmica.

Els beneficis d’un funcionament continuat al llarg de tot l’any haguessin portat, al nostre entendre, molta més vida a Dalt Vila i, de retruc, a la ciutat i a l’illa. La proposta no era únicament de revitalització urbana, espacial i d’usos. Portava adjunta una idea de gestió econòmica basada en l’autofinanciació del projecte, de manera que la inversió inicial es tractés de recuperar d’una manera directa en uns terminis que s’analitzaven, a fi d’evitar el que és molt freqüent: dependre sempre del calaix públic, que sol ser escàs, especialment en èpoques de crisis, i que sempre s’ha de procurar optimitzar.

El parador està en marxa i, com ha passat en altres casos, serà difícil d’aturar, però sí val la pena preguntar-nos: ¿s’ha de fer el parador a costa de modificar, al meu entendre, unes característiques patrimonials del conjunt, del recinte i de l’entorn que estan protegides per normativa i per legislació de patrimoni? Des de l’anterior article sobre el tema, les obres han continuat i les modificacions percebudes són cada vegada més evidents. Afecten, també, a l’interior del recinte, ja que, aparentment, és possible que s’hagin buidat parts on es concentraven molts elements històrics i on les cales arqueològiques que s’hi feren posaren de manifest, a la vista de les evidències trobades, la possible existència de restes històriques a documentar i, molt probablement, a conservar, tant a les edificacions com al seu subsòl. Les obres, a l’exterior, per a l’aparcament i els nous accessos podrien afectar, segons els sistemes d’execució que s’utilitzin, les murades renaixentistes, donada l’estructura geològica del subsòl.

Si això està passant, com i per què s’ha arribat a aquest extrem? Suposo que la raó és aconseguir el nombre més gran possible d’habitacions per a garantir la viabilitat de l’operació i, possiblement, per la prepotència de certes entitats. Sigui com sigui, una iniciativa d’aquest tipus no es pot fer a costa d’infringir la llei que és el que pot passar, al meu entendre i si no és que estic errat, ja que són diverses les proteccions que planegen sobre el recinte del castell: Patrimoni de la Humanitat, Bé d’Interés Cultural, Conjunt Històric, pla general i Pepri. No serà aquesta ocasió la primera vegada que Turespaña, que depèn de la Secretaria d’Estat de Turisme, faci intervencions polèmiques malgrat l’oposició de bona part de la societat civil i de part de la comunitat acadèmica i universitària i malgrat tenir, també, informes desfavorables del departament de Patrimoni Històric del propi Ministeri de Cultura. Un dels exemples que més ha sonat darrerament és el cas del parador de Lorca, amb molta informació a la web. No hauria de passar el mateix al Castell d’Eivissa.

Què cal fer? Al meu entendre, i si és necessari, rectificar i quan abans millor. Les autoritats amb competències de Patrimoni Històric, que són moltes, haurien de comprovar si es compleixen les prescripcions de les normatives i de les lleis d’aplicació i actuar, si escau, en conseqüència. La legislació al respecte és prou clara. Mai s’arriba tard, especialment quan un projecte afecta a béns de referència mundial, ve promogut per entitats públiques i es suposa que ha set i és fiscalitzat per les diverses administracions competents.

>>>