Biblioteca de Ca’n Ventosa, Eivissa, 21 de juny del 2004
José Miguel L. Romero i María José Vidal Torres són una parella que comparteix la vida i la feina d’una manera admirable. Han estudiat a fons el material d’arxiu referent a les Pitiüses de diversos moments del segle XX i fins ara han publicat en col.laboració un llibret sobre Les lògies pitiüses davant el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i del Comunisme (Institut d’Estudis Eivissencs, 1999) i un llibre gruixut i d’una gran importància per a totes les nostres illes titulat 437/37. La Causa General de les Pitiüses (Editorial Mediterrània, 2001). Tant l’un com l’altre ens permeten d’accedir a moltíssimes informacions interessants referents als anys de la Segona República i sobretot del començament de la guerra civil, tant a Eivissa i a Formentera com a Mallorca i Menorca, atès que hi abunden les referències a l’expedició d’Uribarry i de Bayo. L’obra que avui tinc el goig de presentar,Cartes a Lerroux. La II República a les Pitiüses, que ha estat possible també gràcies a l’Editorial Mediterrània (2004), complementa i amplia els dos volums anteriors, ja que té com a principals protagonistes dos polítics eivissencs relacionats amb la maçoneria, arraconats durant la Dictadura de Primo de Rivera i en les èpoques anteriors, de domini caciquista, que varen surar una mica més durant els anys de la República, bé que no pogueren superar el predomini de l’oligarquia local, i que acabaren a la presó arran de la guerra civil, que truncà totes les esperances de canvi i tornà a obrir un període de repressió i d’obscurantisme en tots els sentits.
Aquests dos protagonistes – protagonistes d’una trista història, val a dir-ho – són el mestre Antoni Albert i Nieto, pedagog relacionat amb l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia (1867-1945), i Joan Morales Cirer, farmacèutic ben conegut, introductor de la maçoneria a les Pitiüses a través de la lògia Sol Naciente d’Eivissa i del triangle Orto de Formentera, mort el 1939 a la infermeria de la presó de Carlet (la Ribera Alta). José Miguel L. Romero i María José Vidal n’han localitzat els expedients a l’Archivo General de la Guerra Civil Española, a Salamanca, al famós arxiu de repressió de la maçoneria i del comunisme, i hi han pogut trobar un suggerent conjunt de cartes d’Albert i de Morales a Alejandro Lerroux i d’Albert mateix a Marcel.lí Domingo. L’edició i l’anàlisi d’aquesta correspondència constitueix la base de l’obra que presentam.
Alejandro Lerroux, més conegut a Barcelona per «l’emperador del Paral.lel», és una figura ambigua i que, si em permeteu de parlar amb franquesa, em resulta profundament antipàtica. Nascut a un poble de Còrdova el 1864, era fill d’un militar veterinari i visqué sempre a l’estil de les novel.les picaresques del Siglo de Oro. Aviat s’establí a Barcelona, on fou un agent del govern central contra el catalanisme que feia tanta por als sectors més retrògrads de Madrid. Sabé aprofitar amb traça les aspiracions de les classes més desvalgudes i de la classe mitjana no catalanista i es féu famós pel seu radicalisme i pel seu anticlericalisme, que no estaven renyits amb una enorme corrupció i amb tractes amb els millors postors del moment. D’aquí vingué la seva complicitat amb el financer mallorquí Joan March, que continuà durant els anys de la Segona República, quan Lerroux esdevingué un líder polític que es proclamava centrista i que preferia aliar-se amb els ultradretans de Gil Robles abans de pactar amb els partits d’esquerra.
Dins aquest context hem de situar la correspondència d’Albert i de Morales, polítics locals de bona fe, que no eren conscients de la manca d’escrúpols de Lerroux, que acabà adherint-se al Movimiento Salvador de Franco i renegant de la maçoneria a la qual es va aferrar tot el temps que li va convenir per pujar i per aguantar-se dret. Tant Albert com Morales, en les seves cartes confidencials, parlen malament a Lerroux de Joan March i dels seus amics eivissencs, sense adonar-se de que Lerroux col.laborava de feia temps amb March i no tenia cap escrúpol a servir-se’n per als propis interessos. Per això, tant Albert com Morales no feren fortuna al partit radical de Lerroux, sinó que Albert aviat va canviar de bàndol i es convertí en president del Comité Radical Socialista, que depenia del ministre d’Instrucció Pública, el tortosí Marcel·lí Domingo, maçó notori i que tenia un gran pes a la seva terra natal, on es parlava del «marcel·linisme». Morales, el 1934, es va adherir a l’escissió dels lerrouxistes encapçalada pel també maçó Diego Martínez Barrio, que va donar lloc a la Unió Republicana.
Quan morí Albert, el desembre de 1945, la premsa d’Eivissa posava en relleu que «hacía tiempo que se hallaba recluido en su casa debido sus achaques, acentuados por su avanzada edad». Morales, en canvi, va ocupar llocs de responsabilitat durant els breus moments de restauració del govern republicà a l’illa, l’agost de 1936, i va fugir «con los rojos» abans de l’arribada dels falangistes i dels soldats mallorquins, al capdavant dels quals hi havia el marquès de Zayas i el sinistre conde Rossi. Albert va ser empresonat pels nouarribats, però, a l’inrevès del que havia passat a Mallorca, on els maçons foren eliminats a la cuneta de les carreteres o sotmesos a pena capital en consells de guerra inics, va ser condemnat «només» a dotze anys de reclusió temporal, substituïda després per sis anys de presó menor, i va obtenir la llibertat condicional al començament de 1943. Morales fou detingut a València, un cop acabada la guerra i va morir aviat, com ja hem dit, a la presó de Carlet, a causa d’un problema cardíac.
L’eix del llibre que comentam són les nou cartes conservades d’Albert a Lerroux, i les tres de Morales a Lerroux mateix, que donen lloc al títol. Com ja he assenyalat, però, hi són incloses també cinc cartes d’Albert a Marcel·lí Domingo i un bon nombre de documents, procedents sobretot de la premsa, que contextualitzen aquesta correspondència i que justifiquen de sobres el subtítol triat pels autors: La Segona República a les Pitiüses. Tant als textos publicats com a les nombroses notes que els acompanyen podem trobar una nòmina molt àmplia de persones que varen tenir un pes dins la vida política d’aquells anys i que sovint tornem a trobar aviat arran de la preparació del desembarcament de Bayo i durant el breu període republicà d’Eivissa i Formentera l’estiu de 1936.
No em vull allargar excessivament en aquesta presentació i, per tant, no entraré en els detalls de la petita i de la gran vida política d’Eivissa i de Formentera que podem conèixer a través d’aquest llibre. Cal tenir ben present que les cartes d’Albert i Morales són confidencials i que, sobretot les d’Albert, destil·len tota l’amargor que sentia després d’anys de viure en un ambient resclosit i molt diferent del que ell hauria somiat. I val a dir que els anys de la República no li varen permetre d’esdevenir gaire optimista, atès que veia que els seus enemics de sempre hi recuperaven posicions i s’entenien amb els nous governants de Madrid. Podrem, doncs, estar d’acord o no amb els judicis d’Albert i Morales – a vegades excessivament ingenus i expressats en un estil més aviat bàrbar, que sobta d’una manera especial en el cas d’Albert, pedagog i amb estudis de magisteri -, però ningú no podrà negar el seu gran interés des de molts punts de vista. No és gens freqüent de trobar documentació d’aquest tipus i ens hem d’alegrar que aquesta s’hagi pogut conservar, encara que sabem que no és ni de bon tros completa, ja que correspon a la tria feta per la Delegació Nacional de Serveis Documentals, que investigava per ordre de Franco els antecedents maçònics de milers de ciutadans sospitosos.
Hem de felicitar, doncs, José Miguel L. Romero i María José Vidal Torres per la seva important aportació a la història de les Illes Balears i Pitiüses durant la Segona República i una mica abans i una mica després. I els hem de felicitar també perquè han aconseguit de fer accesibles uns documents fins ara amagats i els han sabut presentar amb traça a fi que resultin útils tant per als especialistes en història com per al gran públic interessat per aquests temes, encara candents malgrat els anys que han passat.
>>>
>>>
Articles d’altri…
Bernat Joan i Marí – D’una estada a Montserrat…
Libros y literatura…
Versió catalana…
Editorial Mediterrània…
>>>
