Pròleg de Joan Prats Bonet
De més de dos anys ençà, Joan Antoni Torres Planells ens ve presentant, al Suplemento Dominical del Diario de Ibiza, un seguit d’articles que finalment s’apleguen, uns quants d’ells, en el present llibre. Com a company de pàgina del diari, dos teus dos meus i amb una rara regularitat monacal, m’ha honorat confiant-me la redacció d’aquestes línies de presentació del treball. D’antuvi dir que som un fidel lector de tot allò que escriu, i que gaudeix fent-ho, òbviament; confés que ben sovent amb una sana enveja que m’encoratja a l’hora d’agafar el relleu bisetmanal.
Les aparicions de Joan Antoni a la premsa escrita començaren fa temps parlant de música i ens adonam que darrerament el ritme s’ha anat intensificant. Intensificant i també diversificant; això sí, amb intervencions sempre al voltant del panorama cultural de les nostres Illes Pitiüses. Podríem recordar els seus vells articles dels anys setanta queixant-se, amb ardor juvenil i actitud reivindicativa, de l’esquifida activitat musical a la ciutat d’Eivissa com a conseqüència del ridícul recolzament que les autoritats municipals dedicaven a la seva promoció. Però ell no és de les persones que es limiten a lamentacions i gemecs inútils sinó que, predicant amb l’exemple, cooperant amb la seva feina personal i fins i tot posant-se la mà a la butxaca, ja llavors es convertí en omnipresent impulsor i defensor d’activitats i associacions com Pro Música, Joventuts Musicals, el Patronat Municipal de Música, la Banda o l’Orquestra Simfònica entre altres que, superant dificultats de tota mena, crearen un ambient favorable i han contribuït decisivament a l’arribada a uns nivells extraordinaris en el camp de la Música.
Som testimoni de la bona rebuda que aquests articles vénen mereixent dels lectors de Diario de Ibiza i l’auguri igualment per a aquest llibre que ens permetrà rellegir-los més fàcil i còmodament. Ja no serà necessari guardar els retalls de periòdic. Sense excedir-me en lloances sobranceres i sense pretensions dogmàtiques voldria indicar algunes de les raons de l’èxit d’aquests records.
En el bon sentit de l’expressió, Torres Planells s’aprofita de la nostra debilitat pel que ens és més proper. El retrat del familiar endiumenjat que no ens cansam d’admirar; el personatge famós, paisà o foraster, seriós o extravagant, de qui coneguérem la vida i misteris; aquella botiga que destacava pel color i per l’olor; la barberia plena de tertulians convertida en un centre d’informació del que succeïa i de difusió d’alguna innocentada; els carrers i places on jugàrem de petits; les processons de Corpus i de Setmana Santa i les festes familiars i de barri, que ja no s’estilen… Lliure de mala intenció, el recurs triomfa indefectiblement, fins i tot els manuals americans de relacions humanes el recomanen; els llibres i cursos Dale Carnegie, per exemple, “Com guanyar amics?” o “Com aconseguir atreure l’atenció d’un auditori?” La resposta és immediata i el resultat està assegurat: Parli´ls d’allò que és seu, de la família, del poble, del que els ocupa i preocupa.
L’autor és una persona d’una gran sensibilitat humana, sempre interessat en tot allò nostre, de qualsevol època, tant si es tracta d’un tema transcendent que figura en les cròniques històriques de professionals com si es redueix a fets quotidians i/o casolans que es transmeten oralment en converses familiars o entre amics, en tertúlies amables trempades d’anècdotes curioses i divertides que ultrapassen la nostra capacitat de retenció. El que diem nostre no és únicament la narració periodística del present ben conegut, que experimentam tal vegada de forma rutinària i asèptica, sinó també el passat, pròxim o remot, que sovent ens motiva, ens provoca i ens commou i que, allunyat en el túnel del temps, ens deixa un marge de llibertat d’imaginació o d’afegir-hi algun detall. Més que la biblioteca actual de Can Ventosa ens interessa la que tenia la Caixa de Pensions a s’Alamera i que ja no existeix altrament que en el record. Més que les notícies dels focs de Sant Joan d’enguany volem saber com eren els que es cremaven fa cinquanta anys. Gairebé no coneixem qui dirigeix els nostres instituts, però el nom de Manuel Sorá ens posa drets a tots. Els exemples són nombrosos al llarg del llibre.
Els records que llegirem estan pensats i exposats des d’una memòria privilegiada que ens porta a rememorar, més en blanc que en negre, les situacions i activitats més diverses i els personatges més singulars. Costums, llocs, oficis i persones que coneguérem. Els records no tenen edat. Moltes vegades la nitidesa d’esdeveniments ocorreguts temps ha supera la de fets d’ahir mateix. No ens ha d’estranyar que els nostres majors confessin que recorden millor moments de la seva joventut que no d’ara.
A més, els records personals vénen avalats per una extensa i seriosa documentació arxivística escrita i gràfica consultada per l’autor. No només a Eivissa sinó també fora de l’illa. D’una banda informes, actes i diaris fedataris d’esdeveniments passats que es conten en els articles; de l’altra fotografies, algunes reproduïdes en el llibre, on tornam a veure els llocs viscuts, que diria el poeta, els indrets que havíem contemplat de joves, o on buscam i trobam els amics plens de vida i que ara malauradament ja no hi són; document que ens ve de nou: els plànols del teatre Pereira, un redescobriment valuós que li hem d’agrair.
El contingut del llibre és una bona aportació a l’estudi del dia a dia de la vida illenca. Abans la Història, en majúscula, es referia als governants, a les guerres i a les dates; recentment, s’imposa la investigació dels fets domèstics protagonitzats per les classes populars. En aquest sentit s’orienta el treball.
El llibre resulta de lectura molt fàcil. Cadascun dels articles és complet en si mateix. No és la història de fulletó. Encara que aquí s’han ordenat per matèries, mentre s’anaven publicant al diari mai el tema d’un no ens dava pistes per endevinar el del següent. Aquesta autonomia té l’avantatge de permetre les interrupcions i d’estalviar les reculades per agafar el fil del relat; deixa modificar l’ordre proposat i llegir un o més articles segons les ganes o el temps disponible.
Eivissa, octubre 2005
<<<
Comentaris
<<<
Diario de Ibiza. Sección Libros. Ibiza, 27 diciembre de 2005
En “Records d’Eivissa”, Joan Antoni Torres Planells nos cuenta cómo era la vida de los ibicencos y cómo era vivida Eivissa y su ciudad, Vila. Estos recuerdos son un pliego de sus artículos de memorística e investigación publicados en el Diario de Ibiza desde el año 2003, con información ampliada en algunos de ellos y otros totalmente inéditos.
Las fotografías que los acompañan forman parte de su labor de búsqueda de imágenes del pasado más reciente y parte inseparable del contenido de sus escritos, ayudando su comprensión y recuperando nuestras imágenes perdidas.
<<<
Última Hora Ibiza. Sección Biblioteca. Ibiza, 4 diciembre de 2005
El investigador y musicólogo ibicenco reúne en este libro una serie de historias, vivencias y crónicas en torno a la evolución de Eivissa en el último medio siglo, principalmente. Desde la época pre turística de la pura supervivencia a la masificación y la abundancia actual, la isla ha sufrido y gozado (ambas cosas a la vez) unas transformaciones realmente singulares que Torres Planells, con mirada crítica y cierta ironía, pone con solvencia al alcance del lector curioso.
<<<
Mariano Aguirre Sánchez-Covisa – «Records d’Eivissa», de Joan Antoni Torres Planells
<<<
És un llibre senzill, que no ximple o ximplet; nostàlgic, que no molt sentimental; personal, però no personalista. És moltes vegades emocionant –“La biblioteca”, “Fruites d’estiu”, “Que hi ha res per ses ànimes?”, entre altres- perquè evoca des de la sinceritat i la tendresa, però també des de la coherència, la qual cosa fa l’equilibri del llibre.
Quan hom evoca records – i és el títol del llibre-, hom ho pot fer des de l’esperit negatiu de la rancúnia, amb ànim de revenja i de rescabalament, o sia amb la voluntat de retreure, d’ajustar comptes amb el passat i en general el producte és bastant feble perquè l’autor s’hi mostra excessivament vulnerable i crea en el lector una bastant insuportable sensació de desfici.
Hom pot recordar i escriure els seus records, auto afirmant-se i exaltant els seus –pares, família, llinatge, poble, generació, etc.- En aquest cas el lector arriba a sentir vergonya aliena i quasi sempre rebuig (davant del fatxenda).
També hom pot evocar amb cursileria i l’escrit esdevé massa “sentimentaloide” i bastant ridícul, la veritat.
Jo crec, n’estic convençut, que el llibre “Records d’Eivissa” no cau en cap d’aquests excessos. Com ja he dit, l’autor escriu des de la sinceritat, evocant en un estil clar, net, retallat, ben contornejat, uns records que es manifesten vius, viscuts i intensos. El lector, els hagi conegut directament –en la seva condició d’eivissenc d’una certa edat- o només en una certa mida, o vicàriament, o senzillament no els hagi coneguts de cap manera, els degusta. És un món ingenu, bastant líric, poc dramàtic, relativament pobre – però no miserable -, lent i que retrospectivament suscita en qui el considera una mena de sensació de desemparament, que pot arribar a ser entendridora… davant del temps actual, que és infantil i infantilitzat, dramàtico-histèric, saturat-saturador, ostentós, supersònic, prepotent i molt ignorant! (Per contrast, “Operación bombilla” ens resulta d’una gran innocència còmica).
Tampoc es tracta d’un llibre de memòries personalistes, úniques, intransferibles, d’un llibre intimista, d’introspecció. No ho pretén i crec que és un encert perquè el que persegueix és sobre tot la visió d’una societat, contextualizant-se l’autor-escriptor dins d’ella per fer-la més comprensible al lector. L’autor n’és instrument i “cicerone”, no protagonista i això s’agraeix.
Des d’aquest punt de vista, una de les virtuts del llibre és la seva contenció. M’explico: es sent en l’autor l’amor pels seus però aquest sentiment es més implícit que explícit, expressat d’una manera molt natural i això facilita l’empatia, la identificació per part del lector.
Una altra virtut és l’allunyament de tota erudició, malgrat l’aportació de dades i fets, fruit de la investigació. L’erudició és pels especialistes, però no per al públic en general i aquest llibre s’adreça al públic en general.
Aquella Eivissa, la d’aquests records, és una societat que no es mou principalment per motius mercantilistes. És una illa molt humana, natural puix què regulada i compassada a i per la natura, adaptada a les estacions de l’any, molt propera, molt humana i que per mor d’això persegueix i aspira a la feina ben feta, i aquesta requereix temps i paciència i cap precipitació. Així, quan l’autor ens anuncia que, degut a la seva labor, metòdica i prolongada, als arxius municipals, va ser condecorat per l’Ajuntament de Vila, el lector se n’alegra, perquè sent que l’autor s’enorgulleix merescudament sense cap mena de presumpció i perquè a més a més el seu descobriment contribueix a la memòria històrica de tota una comunitat, en un moment especialment delicat en que tot sembla dirigit exclusivament pel present més immediat i la voluntat de fer sous i sous com sigui i pesi a qui pesi. La feina de l’autor ha estat reconeguda i premiada. S’ha fet justícia a la generositat d’un ciutadà que s’estima molt la seva ciutat.
En aquest sentit és també molt lloable el respecte de l’autor cap al passat. Hagués estat massa fàcil i per tant sense cap mèrit, enriure´s de determinats aspectes religiosos, polítics, socials i morals de la societat eivissenca en particular i espanyola en general d’aquelles dècades. El somriure irònic d’aquell que es fa el superior, la rialleta displicent i “progre” li quedaven assegurades, garantides. No ha caigut l’autor en aquesta trampa de suscitar fàcilment la fàcil i mediocre adhesió del lector, o al manco d’un determinat lector.
Pot ser que sigui un aspecte menor, quasi sense importància, però m’ha agradat molt, m’ha semblat molt honest per part de l’autor, la manca de por davant del “què diran”, sobre tot els “progres”, del fet de dir “pa al pa i vi al vi”, com es diu en castellà. I així, a aquells eivissencs que destruïren l’església de Sant Elm, durant la nostra guerra civil, se’ls anomena “bàrbars”. És que l’autor, per mor d’això, es un “fatxa”? Doncs no i “honni soit qui mal y pense”. D’altra banda, evita també aquell tòpic patrioter segons el qual a Eivissa tothom és bo, molt bo i si hi ha res de dolent és per mor dels altres, dels forasters, vinguin d’on vinguin.
El mateix es pot dir dels comentaris certs i vertaders a propòsit dels nous “okupants” de la plaça del Parque durant l’estiu, sorollosos, bruts, maldecaps, i que degraden humanament la plaça; el mateix es pot dir i es diu de la música rapera i submusical que ens envaeix, entre altres subproductes alienants i mercantils.
De cara a una –esperem que se’n faci una de nova- segona edició, i amb ànim de contribuir a millorar el producte, caldria senyalar com a aspectes negatius – perquè tot no pot ser bo -, la qualitat d’algunes fotos; tal vegada es podria recórrer a altres de millors, encara que més alienes per a l’autor, menys familiars o entranyables.
Madrid, febrer 2006.
<<<
Mariano Planells – Joan Antoni Torres Planells recuerda
<<<
Músico, organizador de eventos musicales, casi sacerdote, columnista y memorialista del Diario de Ibiza, las múltiples ocupaciones de Joan Antoni Torres no le han impedido el ejercicio de memoria de aquella ciudad hoy desaparecida: Vila, Ibiza capital.
Que nadie espere un intento de memorias satíricas, sino un recorrido con poco disimulada nostalgia, con una visión amable y humanizada que nace de la complicidad, de la proximidad, de la vivencia. Una Ibiza amputada de súbito por la llegada de las masas turísticas que han borrado gran parte del caudal cultural propio de la isla.
El autor no sufre ni quiere hacernos sufrir. Se recrea en las fiestas, en las celebraciones, en los juegos, en las onomásticas, en las excursiones, viajes, festividades, ritos de sociedad, fiestas del agua, carnavales, etc.
Cuida con detalle de las mejoras y de la evolución urbana de una ciudad que él conoce (nace en 1946) casi como estaba en el siglo XIX, pero que un buen día comenzó a llenarse de visitantes y de turistas.
Tampoco prescinde de una visión histórica, de sus rincones preferidos, de los juegos infantiles, de los personajes de la ciudad, de la religión, teatro y sobre todo de la música.
Eivissa, gener 2006 – www.marianoplanells.blogspot.com
<<<
Editado por la Editorial Mediterrània – Eivissa (Miquel Costa Costa).
<<<
Llanos Lozano nos habla de este libro…
>>>
