Catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona (UB)

La Vanguardia,  26 d’abril del 2011

El Randstad és una gran conurbació, i les seves ciutats principals són Amsterdam i Rotterdam. Té set milions d’habitants i una superfície de 8.287 km2. A Holanda representa el 20% del territori, el 43% de la població, i una proporció encara més gran de l’economia. El Randstad és origen i destí de més de la meitat dels fluxos de mobilitat, i les grans carreteres i ferrocarrils convergeixen a aquesta àrea, que també compta amb l’aeroport de Schiphol, el cinquè per tràfic d’Europa, i el port de Rotterdam, el més gran d’Europa. No hi ha cap altre Estat a Europa occidental on la concentració de població i d’activitat econòmica sigui tan forta.

L’exemple del Randstad és molt útil per desfer una confusió sobre política territorial a Espanya i a Catalunya. Una observació habitual en discutir la radialitat del sistema de transports d’Espanya és que la política d’infraestructures també provoca una gran radialitat a Catalunya, centrada a Barcelona. De vegades es fa servir com un «i tu més» per aquells que es troben incòmodes davant l’evidència que la política ha provocat la radialitat a Espanya. En altres casos, des de territoris perifèrics a Catalunya, com denúncia d’una espècie de centralisme interior. És cert: les xarxes de transport terrestre a Catalunya convergeixen a l’àrea metropolitana de Barcelona, on hi ha també l’aeroport del Prat, novè europeu per tràfic, i el primer port per xifra de negoci i tercer per càrrega d’Espanya. Cert també: l’àmbit metropolità de Barcelona té 5,1 milions d’habitants i 3.242 km2. És a dir, el 10% de la superfície de Catalunya, el 68% de la seva població, i una part una mica més gran de la seva activitat econòmica. Més concentració que al Randstad!

De forma natural, donada l’activitat econòmica, la mobilitat a Catalunya convergeix a Barcelona. Molts dels primers ferrocarrils d’Espanya, finançats per llur tràfic, connectaven Barcelona amb el seu entorn. Igual que les primeres autopistes de peatge, als anys 60 i 70. Quan les infraestructures són suportades per l’activitat econòmica, els fluxos reals de tràfic en determinen les prioritats. És una dinàmica oposada a la radialització de les infraestructures espanyoles a Madrid: la província representa el 13,7% de la població espanyola, el 1,6% de la superfície i el 18% de l’economia.

Allò que per a Madrid i Espanya s’ha caracteritzat com «mercat transversal, Estat radial» (vegeu «Espanya, capital París»), per a Barcelona i Catalunya es pot caracteritzar com «mercat radial, Estat …». Aquesta és la qüestió. Que les infraestructures a Catalunya convergeixin a Barcelona respon a la dinàmica econòmica, i no ha estat forçat per la política (per cert, estatal per a les grans infraestructures). Per tot això, una discussió pertinent sobre política de transport a Catalunya fóra en quina mesura hom pot i ha de donar més transversalitat a les comunicacions, encara que aquesta no respongui pròpiament a l’activitat econòmica. Perquè la comparació funcional no és amb el Madrid d’Espanya, sinó amb el Randstad d’Holanda.

>>>