Recordo per exemple com a la redacció de Televisió de Catalunya tot i fer molts anys que hi havia connexió a Internet, la xarxa no es va convertir en una autèntica eina de treball, fins que una reforma radical en el sistema de connexió, en va multiplicar la velocitat. No té cap sentit buscar una dada per Internet si per culpa de una connexió inadequada resulta més ràpid anar-la a cercar personalment a l’arxiu. I a nivell particular tres quarts del mateix. Mentre la connexió personal depenia exclusivament del telèfon, l’operativitat d’Internet es reduïa a rebre i enviar correu electrònic i a consultar les pàgines web “quan no hi havia altre remei”…

Ara, però, aquells temps, tot i ser objectivament propers, semblen subjectivament molt llunyans. Les connexions i els ordinadors són cada cop més ràpids i l’ús del sistema s’universalitza i s’extén.

De tot plegat en sorgeixen, com dic, possibilitats sorprenents en tots els camps. Em referiré a una de molt concret i aparentment anecdòtica: el col·leccionisme a través de la xarxa. Els aficionats a les joguines antigues, les monedes, o les plaques de cava, tenen la possibilitat de buscar els objectes de les seves preferències sense moure’s de casa, i, un cop localitzats, de comprar-los i de pagar-los, tot des de la pantalla de l’ordinador.

Ha estat d’aquesta manera, per exemple, que en només tres mesos he aconseguit reunir una col·lecció de més d’un centenar de càmeres de cinema antigues Quan no hauria trigat a aconseguir una col·lecció assemblant pel sistema tradicional? I el que és pitjor… quan m’haurien costat, d’esforç, de viatges i de diners?

A través de les subhastes “on line” he aconseguit càmeres a Ucraïna, a Austràlia, al Canadà o a la República Txeca. He pogut comprar antics models francesos o britànics, i sorprendre’m amb els preus irrisoris del mercat americà.

Però… i tot té un però, de la mateixa manera que la gravació digital sovint ensopega amb l’amagatzament analògic i l’antiga xarxa ho feia amb l’estretor del cable telefònic. ara les immenses possibilitats del comerç on-line ensopeguen amb la realitat d’un servei internacional de correus més que deficient.

Perquè és clar que un cop localitzat, comprat i pagat, l’objecte dels nostres somnis a l’altra banda del món, cal fer-lo arribar fins a la bústia de casa, i això ja no és tan fàcil.
El problema no és pas, o només, del nostre servei de correus, ans al contrari esdevé molt més greu en països tan suposadament desenvolupats com Gran Bretanya, Alemanya o els Estats Units.

De què serveix poder ingressar en qüestió de segons una determinada quantitat de diners a un compte de Idaho, si després la tramesa per correus des d’aquell estat americà fins a Barcelona pot trigar fins a 85 dies o costar-nos fins a cinquanta vegades el valor de l’objecte enviat!

De què serveix una xarxa informàtica eficient, si una carta certificada entre Espanya i Alemanya demora fins a trenta-dos dies, i un paquet entre Gran Bretanya i Barcelona, en triga vint-i-cinc!

De què serveix la fluïdesa comunicativa on-line, si no tenim la certesa que allò que enviem per correu arribarà o no arribarà al seu destinatari, fins i tot en el cas que ens decidim a pagar els costos d’un certificat?

Quan es parla de globalització, de comunicació, d’intercanvis comercials i culturals a nivell mundial, sovint es tendeix a oblidar aquesta vessant decimonònica del tema: el cost i la deficiència generalitzada dels serveis internacionals de correus. El futur reclama una solució definitiva a nivell mundial.

(( Movilidad…

(( Movilidad – Logística…