<<<

… – Algunes consideracions sobre la moneda a les societats fenício-púniques.

Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera.

Ponència presentada al «XI Encuentro de Estudios Numismáticos»,

organitzat per la Asociación Numismática Española,

i publicada al núm. 133 de la Gaceta Numismática (Barcelona, 1999).

<<<

Quan un s’endinsa en l’abundant bibliografia sobre numismàtica fenícia i púnica hom pensa que encara resta un llarg camí per recórrer. És cert que en el darrer segle i mig les emissions de les diferents seques han estat objecte de minucioses seriacions cronològiques i ordenacions tipològiques i, també, que les monedes fenícies i púniques van esdevenint elements tècnics de datació capaços de fornir cronologies cada cop més precises per als contextos arqueològics. Però, malgrat que tots aquests esforços em semblen positius, perquè crec que constitueixen esglaons necessaris en el procés de la investigació, no puc menys que pensar que encara no s’han fet suficients esforços per a explicar el paper de la moneda en les societats fenícies i púniques. En uns casos, tal vegada, perquè l’arrelada concepció de fenicis i púnics com a pobles substancialment comerciants faria ociosa l’explicació, atesa l’evident relació entre moneda i comerç; en altres, potser, perquè el “missatge polític” de les monedes – és a dir, la moneda entesa com a instrument d’afirmació dels estats – ja seria argument suficient. No obstant això, des del meu punt de vista, en aquests casos tampoc no s’ha fet prou per a establir-ne les implicacions.

En aquest treball voldria, per una part, qüestionar alguns tòpics i, per l’altra, intentar plantejar un marc alternatiu per a la comprensió de l’aparició de la moneda en les societats fenício-púniques, el qual trobi en les monedes un element susceptible de fornir coneixements sobre aspectes de l’estructura econòmica i social d’aquelles formacions socials que les encunyaren i utilitzaren. És per això que parlaré sobretot de moneda i de les condicions que la fan possible, i molt poc de les monedes mateixes, obviant en l’argumentació detallar al màxim qüestions tècniques de caire tipològic i metrològic, sobre les quals ja hi ha una extensa bibliografia.

Veiem dues cites per a iniciar la discussió. La primera està extreta del que és sens dubte el manual sobre els fenicis que ha tingut una difusió més ample entre investigadors i universitaris:

“Though the use of coinage began in Greek lands during the seventh century BC and it had become normal there by the early years of the sixth, the Phoenicians did not adopt it so early, despite their flair for commerce and trade. The age-old nature of their commercial traditions and their frequent contacts with more primitive peoples made them proficient in the use of barter” (Harden, 1971: 157).

Més de dues dècades després, i quasi amb idèntics termes, un dels estudiosos més destacats de la numismàtica fenícia afirmava que:

“Malgré l’importance de leur commerce, les Phéniciens et les Puniques frappèrent monnaie plus tard que les Lydiens et les Grecs. Les métaux précieux, qui servaient aux échanges, circulaient en barres de poids divers ” (Naster, 1992: 320).

Aquests dos paràgrafs, agafats gairebé a l’atzar de l’abundant repertori bibliogràfic existent, expressen, en la meva opinió, la profunda i generalitzada perplexitat de la investigació, en constatar com fenicis i púnics, que tradicionalment s’havien considerat com a paradigma de pobles dedicats al comerç, tardaren quasi dos segles en encunyar monedes des que lidis i grecs havien començat a fer les primeres emissions. Crec, d’altra banda, que ambdues cites palesen tres dels problemes que la investigació de les societats fenícies i púniques tradicionalment ve arrossegant i que encara no ha estat capaç de superar totalment, però sobre els que cal reflexionar perquè condicionen la comprensió de la moneda en aquestes societats.

El primer d’ells és que molts d’investigadors – freqüentment de manera encoberta però implícita en la seva argumentació -, consideren de facto que els grecs -i abans d’ells els egipcis, i després els romans- gaudien de superior nivell cultural que els fenicis, a la fi un poble oriental molt menys avançat. Els fenicis, doncs, s’haurien mantingut més temps en un grau de desenvolupament inferior, i per això per a baratar productes – sovint amb pobles més primitius, tal i com puntualitza Harden – encara feien servir “barres metàl·liques de pesos divers” a les que al·ludia Naster (1992: 320). No aprofundirem ara en la crítica d’aquesta tendència força estesa, que supedita la cultura fenício-púnica a la pretesa superioritat de la grega – o a la d’altres formacions econòmico-socials -, que hauria acabat impregnant-la. Tampoc no anirem més enllà en l’anàlisi de l’anti-semitisme que en el fons sotsjau en aquests plantejaments, hereus de tota una tradició que arranca de les fonts clàssiques, la qual ha exercit una forta influència, sobretot des del segle passat, en bona part de la historiografia d’Europa Occidental i que, de manera més conscient en uns casos i potser més inconscient en altres, manté certes reminiscències en els nostres dies.

És, segurament, per mor de la forta inèrcia que encara genera aquesta tradició que hi ha autors que, en comptes de cercar interpretacions alternatives, han volgut relativitzar aquest retard en l’encunyació de moneda. Àdhuc en el cas de Cartago, s’invoca el testimoni d’Aristòtil, segons el qual en aquesta ciutat circulava una moneda de cuiro amb un valor convencional, cosa que permetria explicar en part la tardança en aparèixer de la veritable moneda (Manfredi, 1989: 15; Eadem, 1991: 29). D’altres autors, senzillament, resten importància al lapse cronològic de més de segle i mig existent entre la moneda grega i la fenícia.

El segon problema és que la deformada visió de totes les formacions socials incloses en el món fenício-púnic, donant tota la importància al desenvolupament comercial com a base explicativa de la seva economia i organització social, i de tot el seu esdevenir històric en general, ha impedit analitzar i comprendre la seva veritable estructura sòcio-econòmica i, per tant, la lògica dels seus processos evolutius en la Història.

La major part de la investigació tradicional ha volgut justificar la visió d’una total dedicació dels fenicis al comerç com una conseqüència fonamental de la reduïda extensió del seu territori d’origen, de la consegüent limitació dels seus recursos i, per tant, de les seves migrades capacitats productives, que els haurien obligat a viure abocats a la mar i a la pràctica del comerç. Aquesta situació, empitjorada pel creixement demogràfic d’inicis de l’edat del ferro, hauria donat lloc a una insuficiència de recursos alimentaris, que ja des del segle X a.n.e. els faria dependents dels intercanvis amb els pobles veïns per a proveir-se de suficients productes per al manteniment de la població, cosa que hauria quedat reflectida a les fonts escrites, com són diversos passatges bíblics de l’Antic Testament. La dedicació dels fenicis al comerç semblaria, doncs, gairebé inevitable, ja que estava determinada pel medi i, per això, es tractaria d’una resposta quasibé adaptativa que, per òbvia, no necessitaria ser explicada.

És cert que al segle X a.n.e., en el pacte entre Hiram I i Salomó, s’estableix que Israel lliurarà a Tir productes agraris i aliments per a la casa reial a canvi de fusta de cedre i d’artesans per a edificar el temple de Jerusalem (1 Re. 5, 6). Tanmateix, més de tres segles després, en els textos d’Ezequiel s’esmenten importacions agropecuàries, tal com blat, mel, oli i reïna de Judà i d’Israel (Ez. 27, 17), vi i llana de Damasc (Ez. 27, 18), cabres i ovelles d’Arab i Quedar (Ez. 27, 21), i cavalls, corsers de guerra i mules de Bet Togarma (Ez. 27, 14). Però no és menys cert que la primera afirmació apareix en el context d’un pacte pel que ambdues monarquies s’intercanvien productes, tecnologies i prestacions de serveis, mentre que en el segon cas els productes esmentats apareixen enumerats entre un ample llistat d’importacions, entre les que predominen els productes valuosos, exòtics i sumptuaris, com argent, ferro, estany i plom de Tarsis; esclaus i estris de bronze de Yawan, Tubal i Meshek; ivori i banús de Dedan; perles, porpra, vestits brodats, lli, corals i robís d’Edom; ferro forjat, mirra i canya aromàtica de Dan i Yawan; espècies, pedres precioses i or de Saba i Raama, etc. (Ez.27, 12-24).

Per això, crec que cal matitzar molt aquesta communis opinio i, sense menystenir la incidència del medi natural en l’organització de la producció, no caure en un determinisme geogràfic tan radical, sobretot quan el territori, tot i que poc extens, gaudeix de valls, cursos d’aigua i sòls fèrtils per a l’agricultura. Així, malgrat la insuficiència de la investigació desenvolupada a l’àmbit rural, en algun cas concret com el de Tir pot parlar-se d’un fèrtil hinterland en el que s’ha detectat l’existència de centres secundaris, com Qana i Sidiqin, que estarien dedicats a l’explotació agrícola i dels altres recursos del territori (Aubet, 1994: 48). L’agricultura desenvolupada pels fenicis era un conreu que treia partit de tot l’espai aprofitable, cultivant cereals, vinya, olivera i arbres fruiters a l’estreta plana litoral i reservant les terres més altes per a pastura del bestiar (Baurain i Bonnet, 1992: 161). Aquesta agricultura permetia, fins i tot, una producció excedentària en determinats cultius, sobretot la vinària, car sabem que els vins de Trípoli, Beirut i Tir gaudien d’excel·lent reputació (Ibídem: 162), i que grans quantitats de vi fenici eren exportades a Egipte (Herodot, III 6), i àdhuc a l’Occident, bé que aquí en molta menor quantia (Guerrero, 1989; Ídem, 1995). Així, sense negar que en determinats moments Fenícia va poder ser deficitària en algun producte agrícola, crec que cal relativitzar la pretesa incapacitat productiva del territori fenici com argument determinant de la dedicació al comerç d’aquestes comunitats, i més quan se sap molt poc de l’explotació dels recursos – excepte dels forestals, abundosament documentats als textos – perquè la investigació arqueològica s’ha centrat majoritàriament en les ciutats.

D’altra part, el comerç és tan sols una part de l’economia. Karl Marx, en la seva Introducció a la crítica de l’economia política (1858), considerava l’intercanvi només com un moment en la seqüència de la producció, que únicament en el seu darrer estadi, quan el producte és intercanviat per a ser immediatament consumit, pot ser contemplat de manera individualitzada. Karl Polanyi, front als defensors del liberalisme econòmic que afirmen la tendència innata dels homes a intercanviar productes, i partint de la premissa que es tractava d’una activitat institucionalitzada, i per tant externa a la natura del grup humà, va definir el comerç com al mètode per a adquirir béns inexistents en un indret determinat, que implica utilitzar procediments pacífics en alternativa als de força per a satisfer aquest interès en adquirir béns distants (Polanyi, 1976 c: 303; Ídem, 1994: 159-160), per bé que de vegades l’ús d’uns no implicava necessàriament l’eliminació dels altres. Hopkins, per la seva banda, retornant a la tradició del materialisme, el defineix com el vincle vital entre la producció i el consum, a través del qual els consumidors poden tenir accés a una gran varietat de productes que, d’aquesta manera, no necessiten haver de produir ells mateixos (Hopkins, 1983: x). Cal doncs, no qüestionar la importància del comerç, que no és poca, però tampoc exagerar-la.

Són, a més dels bíblics, alguns textos de les fonts antigues la causa principal de la supravaloració que ha fet la investigació tradicional del comerç a les societats fenícies i púniques. I d’entre tots, molt en particular els comentaris sobre els fenicis o “sidonis” a diversos passatges de l’Odissea (Bérard, 1902: 306-307; Bunnens, 1979 b: 91-99; Whatelet, 1983; Baurain i Bonnet, 1992: 71-74; Aubet, 1994: 117-127) i, sobretot, el conegut passatge d’Herodot (Hist. IV, 196), també recollit en el Pseudo-Scilax (GGM 112), que descriu amb tot detall l’anomenat «silent trade», per mitjà del qual els púnics aconseguien or al golf de Guinea. Evidentment el comerç va ser un dels mecanismes per mitjà del qual fenicis i púnics es relacionaren amb altres formacions socials i, en conseqüència, constituïa una part important de la seva economia. Per això no ha d’estranyar que sigui aquest l’aspecte dels fenicis que apareix més subratllat en les fonts gregues o hebrees, juntament amb d’altres més subjectius que es deriven d’aquest, com la seva avarícia i afany pel guany, o l’oberta acusació de pirateria, que els feien els grecs. I com que gairebé tota la informació no arqueològica que posseïm de fenicis i púnics ens ha estat transmesa a través de textos com aquests, escrits per autors d’altres pobles, que veien els fenicis com a estranys i sovint com a competidors i enemics, aquest topos de la literatura antiga ha esdevingut un tòpic també en els nostres dies. Fins i tot Karl Marx va repetir-lo, tot afirmant que els fenicis eren “un poble comerciant par excellence” (Marx, 1983: 168, nota 90) i, ja en el nostre segle, un altre economista singular com va ser el professor hongarès Karl Polanyi va caure també en el mateix parany i va definir els fenicis com un poble depenent exclusivament del comerç, en el que hi participava directament o indirectament tota la població (Polanyi, 1976 c: 306).

De qualsevol manera, quan parlem de comerç a l’Antiguitat cal tenir present que no estem parlant d’un fenomen unívoc, com és el del nostre temps on les diferències són fonamentalment d’ordre quantitatiu, sinó que les formacions socials antigues desenvoluparen diferents formes de relacions comercials. Aquestes diferents manifestacions del comerç dependran de la intensitat, de l’extensió i dels mecanismes de l’intercanvi, els quals, com deia Marx (1858), a la vegada estaran determinats pel desenvolupament i l’estructura de la producció. Polanyi va definir diverses modalitats d’intercanvi, que es fonamentaven en les diferents categories empíriques o “formes d’integració” en que aquest professor va classificar les economies: la reciprocitat, la redistribució i l’intercanvi (1976 a; 1976 c; 1994). Així, els intercanvis poden assolir la forma de dons/contradons de béns de prestigi, o de barata de productes, que són pròpies de relacions basades en la reciprocitat; així com de comerç administrat, on els preus són determinats per acords previs entre les parts, i fins i tot sancionats per mitjà de tractats; o de comerç de mercat, on la compra-venda es regula per un sistema de preus que ve determinat per les relacions d’oferta i demanda. Aquestes dues darreres formes de comerç poden coexistir i sobreposar-se als intercanvis de reciprocitat i són propis de societats redistributives que han desenvolupat estructures de cabdillatge o estatals. Malgrat les diverses crítiques que podrien fer-se al model substantivista de Polanyi, cal retenir que les diverses modalitats del “comerç” responen a relacions econòmiques i socials diferents entre grups antagònics i, per tant, les seves implicacions a l’hora d’analitzar històricament les societats del passat són molt diverses, tal i com ho han constatat molts d’investigadors – sobretot els antropòlegs (vegi’s per exemple Godelier, 1981) però darrerament també algun historiador de casa nostra (Retamero, 1998; Ídem, en premsa) -. Cal recordar, tanmateix, que en les societats pre-capitalistes el comerç no és l’únic mecanisme per a distribuir productes diversos entre els consumidors, ja que la distribució també pot realitzar-se mitjançant la tributació i la imposició de rendes, que poden estar administrades per l’estat a través de funcionaris, o pel temple a través del clergat (Hopkins, 1983: x).

De qualsevol manera, crec que el que cal fer no és acceptar acríticament -com ho ha fet una bona part de la investigació- la visió dels fenicis que ens transmeten els autors grecs, que resulta quant menys exagerada, quan no tendenciosament desfigurada. La veritable qüestió està en resituar l’autèntic paper del comerç en l’estructura sòcio-econòmica de les societats fenícies i púniques i, en el nostre cas, veure si realment l’ús de la moneda n’és una conseqüència o no.

Malauradament, aquesta reflexió no ha estat feta per la major part de la investigació fenício-púnica que, aplicant el principi enunciat per Adam Smith -i seguit per tots els defensors del liberalisme econòmic- de que els orígens de l’economia es trobaven en la tendència innata dels homes per a l’intercanvi, ha acceptat sense dubtes aquesta fonamental idiosincràsia comercial dels fenicis, activitat per a la que semblaria que fins i tot estaven genèticament superdotats. D’aquesta manera l’antiga naturalesa de les seves tradicions comercials, així com el freqüent contacte amb pobles més primitius, postulats per Harden, esdevenien el marc intel·lectual justificador de la mancança de moneda.

Per a explicar la importància del comerç en l’estructura econòmico-social de les ciutats fenícies caldria, doncs, valorar també molts altres factors. En primer lloc els geogràfics, que determinen una situació en una zona estratègica que controlava la sortida de Mesopotàmia, des de l’alt Eufrates, cap al Mediterrani, així com també la principal ruta de comunicació entre el delta del Nil-Sinaí i la regió de Síria-Cilícia. En segon lloc els territorials que, tot i la seva reduïda extensió, determinen l’existència d’un rerapaís amb un gens menyspreable potencial agrícola, que posseïa també altres recursos, com són els forestals (boscos de cedres) i minerals (jaciments de ferro i de lignit), així com una ubicació costanera dels centres urbans -àdhuc en illes front a la costa, en els casos de Tir i d’Arvad- que, a més de no minvar l’extensió dels terrenys agrícolament productius, els permetia una explotació intensiva dels recursos de la mar i una producció abundosa dels seus productes i derivats, tal com la pesca (Baurain i Bonnet, 1992: 162-164) , la sal (Manfredi, 1992) i la porpra (Lipinski, 1993; Fernández Uriel, 1993; Eadem, 1995)-. Cal considerar també els factors històrics, com la pèrdua d’una bona part del territori original de Canaan a final de l’edat del bronze; la seva fragmentació i manca de condicions, després dels trasbalsaments de finals del segle XIII a.n.e., per a constituir un estat unificat i potent, capaç d’impedir o minimitzar els efectes del domini d’altri; o com el seu tradicional paper de proveïdors de les potències hegemòniques a la regió a les que les ciutat fenícies es veren sotmeses, ja sigui Egipte durant el tercer i el segon mil·lennis a.n.e., o bé Assíria en el primer. I finalment -però sobretot- els factors sòcio-econòmics, com és una organització de la producció amb una clara divisió camp/ciutat, per la que l’àmbit rural concentrava la producció agropecuària i de matèries primeres pròpies del país, mentre que a les ciutats es concentraven el processament d’aquelles i les produccions de manufactures, en tallers que formaven “barris industrials”, així com l’entrada d’importacions i sortida d’exportacions a través dels ports. En aquest context hi ha que subratllar l’existència d’un artesanat dedicat a la producció especialitzada de certs béns sumptuaris (ivoris, joieria, metal·listeria, etc.) – dels que hi havia una forta demanda per part de les monarquies orientals, per la qual cosa bona part de la producció anava destinada als intercanvis amb l’exterior (Aubet, 1994: 77-78) -, i sobretot una estructura social fortament jerarquitzada, encapçalada a cada ciutat-estat per una monarquia dinàstica que, amb el suport del temple, centralitzava l’activitat econòmica (Ibídem: 132-143).

Vist des d’aquesta perspectiva, el comerç entre els fenicis durant el final de l’edat del bronze i començament de la del ferro sembla més aviat una conseqüència de la seva pròpia divisió del treball i organització de la producció, per a treure partit de les pròpies capacitats i potencialitats, i sobretot per a poder mantenir i reproduir les seves pròpies estructures en el marc del domini més o menys directe de les potències que successivament anaven imposant la seva hegemonia a la regió. D’aquesta manera, les estratègies comercials, entre les que juntament als intercanvis bilaterals de presents amb altres monarquies hi havia un “comerç administratiu” regulat per tractats o acords – com l’establert entre Hiram de Tir i Salomó -, que podien donar lloc a associacions d’ambdues per a determinades empreses comercials, però que, de fet, actuaven com a mitjà per a fixar les relacions polítiques entre les parts (Polanyi, 1976 c: 307-308).

Sembla, però, que amb el pas del temps, el comerciant anirà evolucionat de funcionari públic a comerciant professional, en la mesura en què el palau i el temple anaven perdent el monopoli absolut en l’intercanvi de productes, deixant lloc a una certa presència de la iniciativa privada. Aquesta seria la situació que descriu Homer en l’Odissea, en la que el comerç fenici no sembla estructurar-se en empreses organitzades, sinó que és dut a terme per comerciants individuals, que amb la seva pròpia nau realitzen travessies marítimes oferint les seves mercaderies, però desenvolupant també funcions complementàries diverses, des del transport de passatgers i tràfic d’esclaus a la pirateria. Així, com molt recentment ha plantejat J. Alvar (en premsa), una de les diferències fonamentals entre els estats orientals del segon mil·leni i els de principis del primer mil·lenni està en el trencament del sistema del dons/contradons per a donar lloc a una activitat comercial oberta a la iniciativa privada, però sota l’empar del propi estat, que intervé infrastructuralment per a facilitar aquesta activitat, doncs hi ha una substancial coincidència entre els que desenvolupen l’activitat privada i els que tenen capacitat de control polític. Per tant -i això és fonamental- aquesta activitat comercial privada no està desvinculada de les estructures de l’estat, ja que els que controlen el comerç s’identifiquen també amb els aparells estatals:

“Es decir, que se pierde la absoluta identificación entre el estado y el gobernante, propia del segundo milenio, en beneficio de una progresiva diferenciación, según la cual el estado es el responsable de la seguridad infraestructural, mientras que los individuos pertenecientes a la clase son los destinatarios de las ventajas económicas obtenidas por la propiedad de los barcos, de las mercancías y por la autoridad sobre las tripulaciones, aunque estén sometidas a una carga tributaria destinada a las arcas del estado” (Alvar, en premsa).

El tercer problema, des del meu punt de vista, és que la qüestió del comerç i la moneda a l’Antiguitat -i en el món fenici i púnic molt en particular- molt sovint no ha estat ben plantejada, i per això no pot trobar una solució veritablement satisfactòria. Perquè aquesta vinculació unilinial de la moneda amb el comerç per part de la investigació tradicional parteix de la projecció cap al passat d’una visió pròpia del nostre temps, en el que l’economia està completament dominada pel mercat creador de preus que s’autoregula per la llei de l’oferta i la demanda. Per això, quan es parla de comerç s’està pensant, de fet, només en comerç de mercat. D’aquesta manera el comerç és entès implícitament com el moviment de béns dins del mercat i la moneda com el mitjà d’intercanvi que millor facilita aquest moviment. D’aquí l’estranyesa de Harden per la tardança dels fenicis en encunyar moneda “malgrat el seu instint pel comerç i pel negoci”, o la sorpresa de Naster en constatar que, “malgrat la importància del seu comerç” els metalls preciosos que servien de patrons de valor encara circulaven en barres, és a dir en metall sense encunyar. El corolari només podia ser, doncs, que efectivament els fenicis estaven més endarrerits que els grecs.

El fet de que l’ús de la moneda requereixi l’existència de mercats no s’ha de confondre amb la finalitat de la seva creació (Retamero, 1998: 237). Cal recordar que, com el mateix K. Polanyi va raonar, moneda – o diners en general -, comerç i mercat, per bé que poden interrelacionar-se, no estan, ni de bon tros, indissolublement units (Polanyi, 1976 c; Ídem, 1994). Per això, és el pes de tota la historiografia tradicional el que segurament pot explicar que l’argument comercial arribés a imposar-se en el punt de vista d’aquest economista quan va voler explicar, no l’origen, sinó la manca d’ús de la moneda pels fenicis:

“La sorprendente resistencia de los grandes pueblos comerciales de la antigüedad, como Tiro y Cartago, a adoptar monedas, nueva forma de dinero muy adecuada para el intercambio, pudo deberse al hecho de que los puertos comerciales de los imperios antiguos no estaban organizados como mercados, sino como ‘puertos de comercio’” (Polanyi, 1976c: 312).

El professor hongarès palesava, d’aquesta manera, que el desenvolupament d’estratègies comercials alternatives, basades no en el mercat sinó en l’intercanvi institucionalitzat o “comerç administrat”, justificaria l’absència de la moneda, i fins i tot una certa reticència al seu ús. La conclusió de que els fenicis i púnics defugien l’ús de la moneda perquè no tenien una economia amb fluctuació de preus no manca de lògica; però, bé que amb diferents arguments, la conclusió de Polanyi no era substancialment diferent de la de Harden. I, efectivament, si alguna cosa deixa clara la tesi polanyiana és que les societats fenícies i púniques havien desenvolupat formes completament eficients de comerç que feien innecessari l’ús de la moneda. Però, tot i que aquesta conclusió és encertada, no és menys cert que resulta insuficient com a explicació. La qüestió quedaria plantejada, doncs, en saber si seria el posterior desenvolupament de formes de comerç fonamentades en el mercat les que explicarien el començament de la moneda entre fenicis i púnics, o si aquest fet ha de trobar explicació en altres factors. El problema principal de la tesi polanyiana és que el seu anàlisi de la moneda es fonamentava només en els seus usos (Polanyi, 1976 c: 309-311) i, com diu Retamero, la moneda no pot ésser compresa només a partir de les seves funcions (Retamero, 1995: 29).

Mª. E. Aubet, quan es planteja l’origen de la moneda i “la cuestión del tan debatido ‘retraso’ de los fenicios en acuñar moneda”, considera que a Orient és tan difícil definir la transició de l’intercanvi de dons a l’intercanvi comercial, com definir la transició d’aquesta circulació metàl·lica a la circulació monetal. En la seva opinió, aquesta circulació monetal més antiga devé limitar-se a assolir les mateixes funcions de prestigi i tresaurització que els agalmata homèrics o béns de prestigi dels intercanvis dels períodes anteriors. Però això amb una diferència substancial, que és que la moneda més antiga, en la seva funció de mesura i dipòsit de valor, no podia allunyar-se gaire del seu centre d’emissió i, per tant, el seu circuit és molt més restringit que el dels agalmata. I, en aquest sentit, l’aparició de la moneda hauria significat una regressió en l’àmbit de la circulació metàl·lica. Per aquesta raó, malgrat l’existència de diversos precedents, la invenció de la moneda no pot considerar-se com el final d’un procés iniciat a Mesopotàmia mercès al desenvolupament del comerç internacional. El fet que les primeres monedes s’encunyassin a l’àrea de Lídia i després a les ciutats gregues de l’Àsia Menor, en el context de “poleis que requerían transacciones rápidas a nivel local” i no en els centres del comerç internacional, demostra que “es casi seguro que la moneda no surgió por necesidades de estrategia comercial internacional, sino por necesidades internas – pagos de salarios, gastos de guerra, etc. – y por exigencias socioideológicas locales”. La conclusió és, doncs, que: “La moneda nació, por tanto, por necesidades políticas y de prestigio local, es decir, por consideraciones no económicas, y no en función del comercio exterior” (la negreta és meva). Per això, havent arribat a la conclusió d’un origen fonamentat en causes no econòmiques ni en funció del comerç exterior, resulta sorprenent que l’autora consideri que els fenicis no adoptaren tan aviat la moneda i mantingueren les seves estructures comercials, basades en la reciprocitat, per a salvaguardar el seu comerç internacional, evitant entrar en una economia monetària que determinava un àmbit de comerç molt més reduït, atès que la validesa de les equivalències del valor convencional de la moneda amb el patró de la plata estaven restringides a l’àmbit de la polis o l’estat per on circulaven (Aubet, 1994: 130).

No és aquest el lloc ni el moment per realitzar una crítica detallada d’aquest anàlisi de la professora Aubet; ni d’entrar en el vell debat entre “formalistes” i “substantivistes”; ni de discutir fins a quin punt, a l’Orient antic en general i a les ciutats fenícies en particular, l’intercanvi de dons i el comerç administrat varen arribar a conviure amb un veritable comerç de mercat, basat en la propietat privada i la compra-venda, encara que no utilitzés la moneda i sí altres formes de diners. Constatem, però, que malgrat partir de plantejaments teòrics completament oposats, la conclusió d’Aubet és, en essència, idèntica a la de Polanyi i, en el fons, no tan allunyada de la de Harden com podria semblar a primer cop d’ull. La conclusió acaba sent en tots els casos que els fenicis tardaren tant en encunyar moneda perquè supeditaren l’ús d’aquesta al manteniment del seu sistema preexistent d’intercanvis comercials. No hi ha, doncs, tampoc en aquest cas, una separació conceptual entre l’aparició de la moneda i l’estructura comercial. De fet, ni Polanyi – al menys en aquest cas – ni Aubet, com ja hem vist, no han estat capaços de donar el següent pas al que, des del meu punt de vista, haurien hagut de conduir-los els seus propis raonaments; és a dir, a desvincular definitivament, tant en el cas de les ciutats de Fenícia com en el dels centres púnics del Mediterrani central encapçalats per Cartago, el desenvolupament de la moneda de les estructures d’intercanvi. Sembla, doncs, que l’advertència de Samir Amin de que “la moneda oculta las relaciones esenciales, las relaciones de producción, para centrarse en las relaciones superficiales, las relaciones de intercambio” (Amin, 1975: 72) és particularment aplicable a aquest cas.

En definitiva, penso que la major part de la investigació sobre la moneda fenícia i púnica s’ha limitat a seguir a Aristòtil al peu de la lletra, quan postula la necessitat dels intercanvis per a suplir la manca d’autosuficiència dels homes i, a través d’una burda lectura “adamsmithiana” que considera innata la tendència a l’intercanvi, donen com explicació unívoca de la moneda el seu origen en el comerç. D’aquesta manera, la moneda sorgiria com una necessitat natural en el moment en què s’augmentessin els intercanvis comercials i, per tant, la seva aparició no necessitaria ni tan sols ser explicada, de tal manera que el retard en el seu ús només pot entendre’s com un retard cultural. S’arriba així a la dicotomia economia natural/economia monetària que serveix a molts investigadors per definir les estructures econòmiques de les societats del passat, segons si feien ús o no de la moneda. Però, fins i tot quan des de plantejaments teòrics distints i molt més elaborats intel·lectualment – com són tant els de Polanyi com els d’Aubet – es desvincula l’ús de la moneda de les seves funcions com a instrument dels intercanvis, l’explicació segueix fonamentant-se en una concepció dels fenicis com a poble essencialment dedicat al comerç i, d’aquesta manera, com hem vist, l’existència d’unes determinades estructures comercials prèvies serveix, paradoxalment, com a argument per a justificar, també, la seva absència.

En la meva opinió, cal anar més enllà, deslliurant definitivament l’aparició de la moneda de les estructures d’intercanvi, i cal cercar en l’estructura de relacions socials la creació de les condicions objectives que justificarien aquesta aparició. Crec que el punt de partida necessari és que ni el comerç ni la moneda no poden estudiar-se desvinculadament de la resta del sistema econòmic – del que, juntament amb la producció, la distribució i el consum, en formen part dins de l’esfera de relacions d’intercanvi -, ni de la corresponent articulació de relacions socials que s’estructura en cada formació econòmico-social.

* * * * *

Parafrasejant al professor Hopkins (1983: xv), val a dir que la qüestió veritablement important no és ni quan ni on va ser inventada la moneda, sinó per què va incrementar-se el seu ús i quin va ser l’impacte d’aquest major ús en la producció, el consum i el comerç. També Retamero afirma que: “En cada cas, caldrà ponderar la potència explicativa de la moneda, com artefacte físic i conceptual, en l’entremat de les relacions socials” (Retamero, 1995: 29).

L’economia clàssica estableix que totes les mercaderies com a tal són valors de canvi, però cal un equivalent general per a mesurar el valor de totes les mercaderies per a fer possible l’intercanvi generalitzat. És a dir – tal i com ho va plantejar Aristòtil en el seu tractat sobre la Política -, quan no hi ha la possibilitat que cada grup social sigui autàrquic i aleshores es vegi en la necessitat d’intercanviar aquells productes que li sobren per aquells que li manquen (Pol. I 9, 1257a 2-9). En l’Ètica a Nicomac (V 8), Aristòtil deia que “cal que totes les coses, si se les vol bescanviar, siguin comparables d’alguna manera. És per això que s’utilitza la moneda que és, per dir-ho així, un intermediari. Ella ho amida tot, ja sigui el més alt valor d’un objecte, tant com el més petit d’un altre”. D’aquesta manera, el filòsof d’Estagira s’avançava vint-i-tres segles a Marx, que en la seva obra fonamental, El Capital, va expresar la mateixa idea, tot dient que la funció del diner és proporcionar a les mercaderies el material de la seva expressió de valor, és a dir “representar el valor de les mercaderies com a magnituds homònimes, qualitativament iguals i quantitativament comparables” (Marx, 1983: 129). Per això, quan una mercaderia, a partir d’un acord generalitzat – per “acció social” diu Marx – esdevé l’equivalent general i en ella es representen els valors de totes les altres mercaderies, aquesta mercaderia – exclosa de la resta per esdevenir-ne el patró – es transforma en diner. I és, precisament, aquesta equiparació a través del diner el que transforma els productes en mercaderies (Ibídem: 122).

És d’aquesta manera com, segons l’anàlisi de Marx, el diner esdevé un producte necessari en el procés d’intercanvi. Hi ha molts productes que durant la història han jugat el paper de diner en diferents cultures, com les conquilles marines, lingots metàl·lics, caps de bestiar, etc. Però, com que per poder actuar com a expressió general de valor tots els exemplars, a més de ser durables en el temps, han de ser qualitativament iguals i, al mateix temps, la diferència de les magnituds de valor de les mercaderies és merament quantitativa, el diner ha de ser també susceptible de ser divisible a discreció i recomponible de nou a partir de les seves parts (Ibídem, 124-125), per la qual cosa els metalls són els materials més adients per a la funció de diner. Per a l’època que estem tractant -el primer mil·lenni a.n.e.- el patró de valor que actuava com a diner a tot l’Orient, i després a bona part de la Mediterrània, era la plata, referenciada a un sistema de pesos que tenia la seva unitat en el sicle o shekel, al qual eren referenciats, a la vegada, els d’altres metalls i productes. Això permetia que poguessin emprar-se com a mesura de valor dos o més metalls – per exemple l’or i la plata, o la plata i l’electró, o la plata i el bronze – sempre i quan la relació entre un i l’altre restés invariable. A l’imperi persa la relació plata/or estava a 13 1/3:1, mentre que el valor de l’electró era de tres quarts del de l’or i aleshores la relació plata electró era 10:1 (Jenkins i Lewis, 1963: 16; Babelon, 1970: 25). Quant a Cartago i l’àrea púnica, la relació plata/or a principis del segle IV a.n.e. sembla haver estat entre el 15:1 i el 14:1, mentre que a final segle IV a.n.e. la relació havia baixat a 11:1. El valor de l’or sembla que va tornar a augmentar cap al 270 a.n.e. fins a 12 ½:1, però després resulta difícil establir les equivalències, atès que l’argent va sofrir contínues devaluacions (Jenkins i Lewis, 1963: 16-17). L’expressió de valor d’una mercaderia en la seva forma de diner és el seu preu, que serà formulat segons l’escala de valors de pesos del metall de referència, la qual cosa fa possible mantenir la mateixa escala fixa dels preus, encara que canviï el valor del metall (Marx, 1983: 134).

Però, com diu un conegut aforisme, “la moneda és quelcom més que diner”. Així, mentre que, segons Marx, el diner va aparèixer com a conseqüència de la necessitat de donar un valor general a les mercaderies per a poder intercanviar-les, pot afirmar-se que la moneda no ho va fer, perquè per a les funcions comercials altres formes de diner preexistents a la moneda ja donaven suficient resposta a totes les necessitats.
La moneda era, en principi, un símbol del valor del seu contingut oficial en metall. El seu èxit, que a la llarga va suposar la seva implantació arreu, no va ser només com a mitjà d’intercanvi, ni com a unitat de valor, ni com a mitjà material de pagaments, doncs aquestes funcions ja les complia el diner. El principal avantatge de la moneda és la de ser un eficient mitjà de circulació. De fet, Marx considerava que aquesta era la funció que havia fet aparèixer la moneda (Marx, 1983: 160), però crec que aquesta conclusió és incompleta si no se li afegeix un altre matís. L’encunyació de la moneda és necessàriament un monopoli del poder estatal – o dels seus representants – a cada indret, per això el valor de la moneda ja no rau en absolut en el seu contingut de metall, sinó en que el seu valor està fixat per l’autoritat emissora. Per això, el monopoli de l’encunyació de moneda exigia una legislació molt estricta sobre els metalls (Retamero, 1998: 233). L’absència d’encuny en el diner suposa que cap autoritat no garantia el valor amb la seva marca i que, per tant, el contingut de metall havia de ser real i, en conseqüència, no hi havia possibilitat de marges fiduciaris amb els quals la mera producció de mitjans de pagament en règim de monopoli esdevenia un negoci profitós (Ibídem: 22).

És aquest caràcter de signe de valor autoritàriament fixat el que fa possible que una determinada moneda conservi el seu valor, malgrat que pel seu constant ús es desgasti i es vagi minvant el seu pes, o malgrat que s’encunyi amb menys quantitat de metall del que teòricament hauria de tenir. I és aquesta mateixa qualitat simbòlica la que explica que, com més endavant veurem, a Cartago pogués circular fins i tot una moneda de cuiro, i que aquesta fos acceptada a tots els efectes com si veritablement fos d’argent. Perquè l’estat emissor, que les marca amb els seus encunys per a respondre del seu valor, és suficient garantia per a infundir la necessària confiança en els usuaris, o perquè aquest estat disposa dels mitjans coercitius suficients per a imposar-ne l’ús. Veiem, doncs, que quan la moneda funciona com a mitjà de pagaments, ja no està actuant com a intermediària entre la mercaderia i el valor, ni tampoc només com a mitjà de circulació, sinó que ho fa com a valor de canvi independent o, com diria Marx, com a mercaderia absoluta que encarna el valor individual del treball social. D’aquesta manera, la moneda es transforma “de diner de compte en diner comptant i sonant” (Marx, 1983: 174).

Finley, en el seu treball clàssic sobre l’economia de l’Antiguitat, subratlla el fet que: “Un monopolio que conservaron todos los Estados antiguos, fuesen ciudades o imperios, fue el del derecho de acuñar”, però prèviament ja ens havia advertit que “El motivo fue estrictamente fiscal” (Finley, 1974: 230). La fiscalitat és, justament, el marc que permet que la moneda assoleixi un paper actiu com a estructurant de les relacions socials dins d’una determinada formació social, doncs és el mitjà que utilitza l’estat per capturar producció de manera més eficient:

“El poder político (…) en todo estado antiguo, tiene por principal contenido un orden fiscal que necesariamente se expresa a través de la moneda que este mismo Estado acuña en régimen de monopolio. En este estricto sentido, el Estado se produce a sí mismo a través de su producción de moneda” (Barceló, 1997: 7).

I és mèrit primer del professor M. Barceló, a partir de l’anàlisi dels textos d’Ibn Hazam, i després de F. Retamero, aprofondint en aquesta mateixa línia, d’haver descrit amb tota precisió l’esquema teòric d’aquest funcionament (Barceló, 1992 b; Ídem, 1993; Retamero, 1995; Ídem, 1998; Barceló i Retamero, 1996), que básicament es composava de les següents fases: obtenció del metall; emissió de monedes en règim de monopoli; difusió de les monedes a través de les despeses públiques; transformació dels productes en moneda a través dels mercats i transaccions; i, per últim, recaptació per mitjà dels procediments fiscals.

Cal no oblidar, però, que la monetització de les relacions exigeix la creació d’un espai monetari, és a dir, d’unes condicions que facin possible la seva circulació, “entès com el monopoli sobre les unitats de taxació, la fixació de les espècies físiques acceptades com a pagament fiscal i l’establiment de vies i agents transmissors i captadors de moneda” (Retamero, 1995: 25). I en aquest context, els mercats jugaren un paper fonamental, tant els urbans com els rurals. Era als mercats on els soldats i funcionaris podien comprar els productes que necessitaven a canvi de les monedes amb què cobraven els seus serveis que prestaven a l’estat. I aquests mercats eren, al mateix temps, els llocs on els camperols podien vendre els seus productes a comerciants, obtenint a canvi monedes per comprar aquells béns d’ús i consum que no produïen ells mateixos i, sobretot, per al pagament de taxes i tributs, a través dels quals les monedes tornarien a mans de l’estat emissor (Ibídem: 30-31). El control dels mercats – tant els urbans de caràcter estable, com els rurals de caràcter periòdic – permetia, a més, taxar i exigir els corresponents pagaments no només sobre els productes, sinó també sobre totes les activitats relacionades amb els intercanvis i transaccions, com ara bescanvis, vendes, préstecs, canvis entre espècies monetàries, etc. (Retamero, 1998: 71).

Una vegada introduïda la moneda, el valor equivalent de cada producte es tradueix en un preu que -a diferència del diner- ja no és expressat en pesos metàl·lics, sinó en termes monetaris que cada cop s’aniran distanciant més d’aquest significat original. Per a fer-ho possible, prèviament s’havia d’haver imposat tot un cos legal de disposicions comptables que permetessin reduir a expressions monetàries el valor qualsevol producte, transacció o servei (Retamero, 1995 i 1998).

Els preus, com ja va afirmar Polanyi fa una quarantena d’anys, serien una conseqüència de la intervenció administrativa dalt el comerç (Polanyi, 1976 c). F. Retamero diu que la creació de preus “esdevenia el mitjà principal pel qual el poder generador de la moneda decretava la susceptibilitat dels béns afectats de ser considerats com a riquesa, mitjançant l’adjudicació d’un valor dinerari” (Retamero, 1998: 84). Així, aquest autor ha anat molt més enllà, establint que aquesta intervenció estatal era una exigència derivada dels mecanismes administratius, ja que els preus constituïen la base necessària sobre la que es fixarien les taxes, és a dir, el referent comptable de l’autoritat per dur a terme els procediments fiscals, tot subratllant que, en conseqüència, els preus als centres comercials sota control estatal eren un assumpte administratiu tant com el resultat d’una previsió vinculada als mecanismes fiscals: “In sum, it is reasonable to think of ancient prices as an effect of reckoning fiscal devices, and not as the resulting expressions of an allegedly spontaneous concurrence of supply and demand” (Retamero, en premsa). La fiscalitat és, doncs, la pedra angular del sistema:

“Es la condición de la inteligibilidad de toda la mecánica social – una mecánica que eventualmente puede ser identificada como una lógica – que regula la formación y función del estado, de su orden político y, en última instancia, de su capacidad para asegurar de forma permanente la captura, centralización y gestión, una vez mutado en riqueza, del trabajo campesino” (Barceló, 1997: 7).

Per això, si seguint l’argumentació de Barceló i Retamero, plantegem que també la moneda fenícia i la púnica – com la resta de monedes “antigues” -, varen aparèixer com a moneda fiscal (Barceló, 1993; Retamero, 1998), aleshores podem realitzar una reconsideració dels seus processos històrics des d’una lògica completament distinta i, crec jo, més aclaridora que la fins ara aplicada que, com hem vist, explicava aquestes monedes bé per les seves funcions comercials, bé com a mitjà de pagament, o bé com a expressió política del poder i prestigi de les ciutats i de les seves autoritats emissores. Certament ignorem, per mor de la manca de documentació, els mecanismes precisos a través dels quals varen dur-se a terme els processos fiscals. No tenim, doncs, informació directa sobre quins eren els impostos, amb quins criteris s’assignaven i com es recaptaven; només comptem amb les monedes i aquest registre no té una lectura immediata.

Les primeres monedes fenícies i púniques daten del segle V a.n.e., quan tant les ciutats de Fenícia, com les púniques i elímies de Sicília realitzaren les seves primeres emissions, a les que després, cap al 410 a.n.e., s’afegirien les primeres encunyacions de Cartago a aquella illa. Les primeres encunyacions a la pròpia ciutat de Cartago i a l’illa de Sardenya no tingueren lloc fins a final segle IV a.n.e., mentre que les de seques occidentals com Gadir i Ebusus daten de començaments del segle III a.n.e., i encara les d’altres seques d’Occident, com Sex, Abdera i moltes més, són cronològicament posteriors. Però dir que la moneda en el món fenício-púnic és un fenomen tardà, suposa caure en una concepció que considera el seu ús inevitable un cop ja ha estat inventada i que, com hem vist, és ben qüestionable.

En qualsevol cas, s’ha subratllat el fet que, malgrat la coincidència en el temps, l’inici de la moneda a Orient i a l’Occident fenício-púnic és completament independent i no hi ha cap vinculació de causa/efecte entre un i l’altre (Naster, 1992: 320). La historiografia tradicional palesa, efectivament, que mentre que l’inici de les encunyacions es produeix a les ciutats de Fenícia durant el seu sotmetiment als perses, les primeres emissions púniques tenen lloc en el context de la intervenció de Cartago en la política mediterrània i la seva presència militar a Sicília.

Veiem, encara que sigui a grans trets, com es desenvoluparen ambdós casos.

* * * * *

Durant la segona meitat del segle VI a.n.e., la Pèrsia dels Aquemènides, sota el regnat de Cir, va esdevenir la potència hegemònica a tot l’Orient, car aquest monarca va expandir les fronteres dels seus dominis des de l’Índia fins al Mediterrani. La data del 539 a.n.e., any en què Babilònia fou conquerida, és la generalment acceptada per a la submissió dels petits regnes fenicis, fins aleshores integrats en els dominis de la monarquia neo-babilònica (Bengston, 1969: 131; Ídem, 1973: 7; Harden, 1971: 50). Però va ser Darius, successor de Cir, qui entre els anys 518 i 514 a.n.e. va reorganitzar tots els territoris conquerits en un gran imperi basat en unitats anomenades satrapies. D’aquesta manera, Fenícia, juntament amb Xipre i tots els territoris compresos entre Cilícia al nord i la frontera amb Egipte al sud (Síria, Palestina i nord d’Aràbia), quedaren incloses en la satrapia d’Abar-Nahara, és a dir la de “més enllà del riu” Eufrates, que probablement es correspon amb el cinquè nomos o província aquemènida esmentada per Herodot (Hist., III 91). No hi ha cap dubte del caràcter fiscal d’aquestes unitats territorials, atès que totes les satrapies estaven obligades al pagament d’impostos (Bengston, 1972: 9-10), els quals Herodot detalla acuradament (Hist. III 89-97).

L’encunyació de moneda per les ciutats fenícies no va ser, però, una conseqüència immediata de la seva integració en l’estructura administrativa de l’imperi aquemènida, car les primeres emissions no tingueren lloc fins a quasi vuitanta anys després de la seva annexió. D’acord amb les darrers investigacions dels Elayi (cf. Elayi, 1992: 22-23), Biblos hauria estat la primera seca en encunyar moneda en un moment situable una mica abans de la meitat del segle V a.n.e. (circa 460 a.n.e.), i la seguirien Tir (circa 450 a.n.e.), Sidó (circa 440 a.n.e.) i Aradus (circa 430 a.n.e.), per bé que totes aquestes datacions es basen generalment en criteris estilístics (Kraay, 1975; Elayi 1992; Elayi i Elayi, 1993; Destrooper- Georgiades, 1995).

Aquestes primeres encunyacions fenícies són sempre unitats o múltiples de plata, els divisors d’argent no apareixen fins a final segle V a.n.e, i les monedes de bronze no s’emetran fins a l’inici del segle IV a.n.e. Des del punt de vista tècnic, el tret més destacable és la combinació de parts incises amb parts en relleu, mentre que pel que fa a la metrologia, la de Biblos, Sidó i Tir està basada en el patró fenici, que té com a unitat l’estàtera o sicle de 14 gr de pes. Només Aradus, per causes encara no explicades, va encunyar seguint el patró persa, que pesa uns 11 gr. (Betlyon, 1982: 78, 94-95, n. 10). Sidó va encunyar dobles estàteres de 28 gr., que a mitjan segle IV a.n.e., després del regnat de Strató (‘bdstrt) I, passaren a 25,5 gr en reduir-se la unitat a uns 12,88 gr., cosa tal vegada relacionable amb la participació de la ciutat, durant el regnat d’aquest monarca, en la gran revolta dels sàtrapes del 366-360 a.n.e. (Diod. XV 90). Al mateix temps, Tir va adoptar el patró àtic, que era un poc més pesat que el fenici. No hi ha unanimitat quant al moment en què va tenir lloc aquest fet, ja que mentre que alguns autors el situen entre el 364-357 a.n.e. (Destrooper-Georgiades, 1995: 156), altres defensen que va tenir lloc després de la revolta de les ciutats fenícies de l’any 352 a.n.e. (Acquaro, 1988: 464), que va estar encapçalada per Sidó sota el regnat de Tennès, finalment executat pels perses (Diod. XVI 40-46). En qualsevol cas, hom pensa que aquest canvi de patró va tenir notables conseqüències per aquesta ciutat, car l’hauria permès d’introduir-se en un circuit comercial molt més ample, ja que el patró àtic ja estava en ús a Palestina, a les ciutats àrabs i a Egipte (Acquaro, 1988: 464). Acabada la revolta, els perses posaren fi a les encunyacions de bronze i reinstauraren el patró persa en aquelles ciutats que havien adoptat l’àtic (Ibídem: 466).
Quant a la circulació de totes aquestes monedes, sembla que fou realment reduïda, ja que només un nombre moderat de peces – gairebé totes d’argent – de Tir i sobretot de Sidó s’han trobat fora de Fenícia, sobretot a Palestina (Lemaire, 1995), però en algun cas també a indrets allunyats de l’Iran i d’Egipte (Naster, 1967: 4-11 i 19-21; Ídem, 1986: 272), mentre que les monedes de Biblos pràcticament no circularen fora del seu propi territori, i encara menys ho feren les d’Aradus (Destrooper-Georgiades, 1995: 156). Tampoc els divisors de plata més petits ni les monedes de bronze no circularen en quantitats apreciables fora del territori de la seva ciutat emissora (Elayi i Elayi, 1993: 386). Estaríem, doncs, davant de monedes eminentment “locals”.

D’altra part, només Mildenberg sembla haver-se adonat del fet que en la satrapia d’Abar-Nahara no només no hi ha encunyacions del sàtrapa sinó que, a més, la moneda persa gairebé no hi va circular, cosa que aquest autor justifica per l’elevat subministrament de moneda de plata existent en la província, mercès a les grans quantitats de moneda àtica i d’altres ciutats gregues i cilícies que hi circulaven, a més de les monedes fenícies -principalment sidònies- , de les encunyacions dels governadors de Palestina i de les emissions “filisteo-àrabs” de les ciutats i dels governants perses del sud de la província (Mildenberg, 1992: 34-35). Tant les primeres encunyacions “pseudo-àtiques” al Próxim Orient, com les “filisteo-àrabs” o “palestines”, d’acord amb les darrers investigacions, apareixen a final segle V a.n.e., i són, per tant, gairebé contemporànies de les fenícies (Elayi i Elayi, 1993: 385).

Però, malgrat la poca circulació de les emissions fenícies fora de la pròpia regió, l’explicació més generalment acceptada per a aquestes primeres encunyacions durant molt temps ha seguit estant indissolublement lligada al comerç, àdhuc s’han interpretat com un símptoma de debilitat de l’imperi persa simultani al renaixement de l’activitat comercial fenícia amb els grecs (Harden, 1971), tot i que cal reconèixer que en els darrers anys alguns investigadors, com ara J. Elayi, han arribat a una conclusió ben diferent. De fet, però, ara encara continua explicant-se l’aparició de la moneda a les ciutats de Fenícia com a conseqüència d’una influència grega, en el context d’un augment de les importacions gregues que evidenciaria una progressiva hel·lenització d’aquestes societats semites, principalment dels seus grups dirigents; mentre que la dominació persa, en canvi, no hauria estat apreciable, atès que gairebé no ha deixat traces arqueològiques (Elayi, 1991). Fins i tot els aspectes tècnics de les encunyacions s’han interpretat com a producte d’una influència forana (Destrooper-Georgiades, 1995: 157). Trobem, doncs, un altre cop plantejats els arguments de subordinació de la cultura fenícia a la grega – i a d’altres cultures, com l’egípcia – i d’explicació de la seva moneda fonamentada en el desenvolupament del comerç. Al mateix temps, els numismates admeten que tant les qüestions purament tècniques de catalogació, ordenació i classificació, com les referents a la reconstrucció sòcio-econòmica encara són pendents de fer (Destrooper-Georgiades, 1995: 157), justificant-ho amb la mancança de documentació i en la insuficiència dels estudis realitzats. Quant a la contextualització històrica, que jo sàpiga, només J. Elayi ha fet algun esforç per situar les primeres emissions fenícies en el marc de la dominació persa (Elayi, 1992).

Segons aquesta autora, atès que el potencial marítim de l’imperi persa es fonamentava en les flotes de les ciutats fenícies, després de les derrotes navals de Salamina (480 a.n.e.), cap de Micala (479 a.n.e.), Eurimedont (466), Egipte (460/459 a.n.e.) i Salamina de Xipre (450 a.n.e.), i havent obtingut només una victòria coneguda a la campanya d’Egipte del 454 a.n.e., la reconstrucció dels enormes efectius navals destruïts a les esmentades batalles hauria estat una pesada càrrega que bastaria per explicar l’aparició de la moneda a Tir, Sidó i Aradus. En canvi, sempre segons aquesta autora, el cas de Biblos sembla haver estat diferent, car aquesta ciutat no posseïa flota, per la qual cosa no va poder participar en les batalles navals esmentades; a més, en aquestes dates de mitjan segle V a.n.e., sembla gaudir – pot ser per aquest motiu , d’un període de pau i prosperitat, com així ho deixa veure algun testimoni epigràfic (KAI 10) que esmenta importants obres de prestigi del monarca Yehawmilk al principal temple de la ciutat, iniciant una etapa d’evolució que devia conduir-la a la reconstrucció del poder naval de la ciutat (Elayi, 1992).

D’altra part, és oportú l’interrogant que planteja l’autora respecte a les fonts d’abastament de plata de les ciutats fenícies per a poder encunyar les monedes, suggerint que la forta importació de monedes gregues – especialment ateneses la presència de les quals augmenta durant el segle V a.n.e. i assoleixen el seu punt àlgid a la regió durant el tercer quart d’aquest segle -, va constituir una de les fonts d’assortiment d’argent per a refondre, la qual cosa constituiria una condició favorable per a les primers emissions fenícies (Ibídem: 26). Com a conclusió, l’autora remarca el caràcter polític d’aquestes encunyacions, en tant que símbols de la seva autonomia durant la dominació persa, en un moment en què les relacions amb l’ocupant s’estaven deteriorant. Les encunyacions de Sidó, Tir i d’Aradus, s’haurien produït, segons Elayi, per a finançar la reconstrucció de les seves flotes, mentre que les de Biblos, almenys en part, per a finançar les obres públiques de Yehawmilk (Ibídem: 28-29).

No obstant això, cap investigador no ha establert cap vinculació entre l’encunyació de monedes fenícies i la fiscalitat persa, perquè en general s’accepta que els tributs no devien pagar-se en argent encunyat, sinó en metalls i en espècie sota la forma de “presents” (Baurain i Bonnet, 1992: 174; Elayi, 1992: 28; Destrooper-Georgiades, 1995: 156), tot i fer-se ressó de que Estrabó assenyala que, contràriament a la resta de l’imperi que pagava amb productes, els tributs de les províncies marítimes es pagaven en argent (Geograph. XV 3, 21). Àdhuc, la mateixa J. Elayi esmenta una inscripció funerària de Biblos (Byblos 13), datable a mitjan segle IV a.n.e., que suggereix que un determinat rei, del qual no es conserva el nom a la inscripció, pagava un tribut al rei dels perses (‘dn mlkm) en “dracmes” (drkm) (Elayi, 1992: 28).

Si, arribats a aquest punt, fem balanç de tot el que s’ha exposat, crec que pot concloure’s que a Fenícia els reis de cada ciutat, com a tributaris del Gran Rei persa, esdeveniren subjectes fiscals que havien de costejar, amb la captura de producció dels seus propis súbdits, els impostos que tenien que pagar als perses. És a dir, cada monarquia fenícia va esdevenir una unitat d’assignació fiscal. Aquesta situació en si mateixa ni era nova – doncs les ciutats fenícies ja havien estat prèviament tributàries d’Egipte, d’Assíria i de Babilònia – ni requeria de moneda, ja que tant l’annexió aquemènida com l’estructuració del territori en satrapies varen produir-se vàries dècades abans de les primeres encunyacions. Tanmateix, a cada ciutat hi havia d’haver un sistema fiscal preexistent, fonamentat en procediments censals d’estimació, taxació i – en base als anteriors – d’assignació d’impostos, que abans de la implantació de la moneda havia de realitzar les recaptacions exclusivament en espècie. L’obligació de tributar als perses degué suposar, inevitablement, el manteniment i, potser, un increment d’aquesta fiscalitat preexistent, per la qual cosa probablement hagueren de millorar-se aquests mecanismes abans esmentats. L’existència de grans despeses públiques per tal de costejar les contínues reconstruccions de la flota, o la d’emprendre grans obres públiques, que són plantejades per Elayi com a factors determinants per a l’adopció d’un sistema monetari, en la meva opinió podrien haver estat, en tot cas, factors multiplicadors dins d’un procés en el qual, davant la creixent necessitat de recursos, va establir-se un mitjà més eficient de captura de treball. Així, la moneda seria l’element imposat per les monarquies fenícies per a fer-se amb la producció dels seus súbdits, a canvi d’unes monedes que retornarien a l’autoritat emissora sota la forma de taxes i tributs, tancant així un circuit del que qui en treu el màxim profit és sempre l’estat encunyador. La monetització d’aquestes societats s’hauria produït, doncs, per mitjà d’una fiscalitat imposada per les monarquies fenícies per a fer front a les despeses estatals, de les quals les més importants derivaven aleshores de les prestacions i tributs que devien ser satisfets als perses. Possiblement Sidó va jugar un paper preeminent en aquest procés, car el caràcter de la ciutat com a centralitzador de les de les ciutats fenícies recaptacions – potser com a seu de la satrapia, segons defensen alguns autors – podria explicar la seva singularitat i supremacia política durant el domini aquemènida. Significativament són sidònies les úniques monedes fenícies trobades a Iran (Naster, 1967 i 1986).

El propi caràcter local de les emissions fenícies i la manca de circulació de les monedes de la major part d’aquestes ciutats – a excepció de les de Sidó i, en menor mesura, de les de Tir – confirmarien aquest caràcter de circuit tancat d’aquesta moneda. Això, però, no és un fet estrany; ja s’ha dit que hi ha monedes que no varen ser fetes per a ser intercanviades fora de l’àrea on tenien curs legal, sinó que varen ser concebudes, dissenyades i manufacturades per circular en el propi territori (Barceló, 1997). I és aquest caràcter local de cadascuna de les monedes el que en la meva opinió pot explicar la diversitat de sistemes de còmput monetari. Les ciutats més importants originalment adoptaren el patró fenici propi, però en canvi, el fet que Aradus utilitzés el patró persa, és a dir segons el sistema de pesos i mesures del destinatari de les recaptacions, suggeriria una estructura fiscal ad hoc, expressament dissenyada en funció dels pagaments que s’havien de satisfer als perses. D’altra part, i atenent el fet de que l’encunyació de peces d’or era una prerrogativa exclusiva del Gran Rei persa, aquesta tupida xarxa d’emissions locals arreu de la satrapia feia innecessària que el sàtrapa encunyés moneda.

L’encunyació posterior de divisors de plata i de bronze no seria més que el següent pas en l’arrelament del sistema, pot ser en part també derivat d’un relatiu descens de les reserves d’argent que obligaria a disminuir el valor de les unitats en circulació, bé que això havia de suposar l’increment de la quantitat de numerari circulant. L’ampla i creixent circulació de moneda grega i cilícia a la regió pot ser entesa dins d’aquest marc de demanda de moneda generat per una cada vegada més exigent fiscalitat, que requereix de major nombre de peces en circulació. L’acceptació de moneda encunyada en altres estats – com per exemple Atenes – com de curs legal a les ciutats fenícies no oferia cap dificultat tècnica, car en aquests casos, com assenyala M. Barceló (1997), en darrer terme bastava amb pesar les monedes segons el sistema legal de mesures vigent.

És en aquest sentit que, potser, podria entendre’s l’adopció del patró àtic per les principals ciutats. L’ús com a unitat en les emissions fenícies del sicle de patró àtic de 8,6 gr., equivalent a una didracma, permetia trencar amb el caràcter local de cada circuit monetari i la seva integració en un de molt més ample que facilitaria l’entrada en majors quantitats de moneda grega i d’altres encunyacions de patró àtic. No obstant això, les encunyacions de moneda fenícia amb aquest patró semblen relacionar-se amb episodis de rebel·lia contra el poder persa. De fet, una de les mesures que va prendre el poder persa un cop sofocada la revolta, va ser reinstaurar el patró iranià en les emissions monetals, suprimint l’àtic. L’hel·lenització de Sidó durant el regnat de Strató o Abdashtart I, la seva política de pacte amb Atenes i el seu recolzament a la revolta dels sàtrapes podrien ser entesos, per tant, com a mesures per a sostreure’s a la contínua i pesant extorsió de la fiscalitat persa. Aleshores, aquesta política filo-hel·lènica – i les seves implicacions en els ordres ideològic i material – de cap manera pot entendre’s com a producte d’una moda per la que les èlits socials fenícies adoptarien una cultura superior, com postula J. Elayi, sinó com a conseqüència d’ una política alternativa per tal de minvar el pes del domini que el poder persa imposava a les ciutats fenícies, sobretot a través de la fiscalitat i de l’exigència de prestacions, com era el manteniment de la flota o dels cavalls de la guarnició persa, que esdevenien tanmateix una exigència de caràcter impositiva.

Ja s’ha dit que l’únic testimoni fenici d’aquesta fiscalitat és aquella inscripció de Biblos que diu que cert monarca havia de satisfer els impostos al Gran Rei persa amb dracmes. Certament, la interpretació d’aquest text no està exempta de greus dificultats, però en qualsevol cas, si la lectura de drkm com a dracmes és correcta, estem davant dues possibilitats que, com veurem, no són excloents. La primera és que es tracti d’una simple anotació comptable. La segona que es que el terme faci referència explícitament a monedes.

En el primer cas seria l’expressió en dracmes del valor d’un determinat producte -que podia ser argent o qualsevol altre- que s’havia de satisfer als perses en concepte de tribut. La dracma seria, dons, l’expressió de la unitat de compte. En aquest sentit, hem de recordar que Herodot especifica que els pobles que satisfeien el seu tribut als perses en argent, entre els quals estaven els fenicis, ho feien segons el talent babiloni, mentre que els que ho feien en or utilitzaven el talent eubòic. Però, com el mateix Herodot explicita, el talent babiloni equivalia a setanta-vuit mines d’Eubea (Hist. III 89). Així, un talent de 26,16 gr es dividia en seixanta mines, i cada mina de 436 gr. es dividia en cent dracmes de 4,36 gr. (Babelon, 1970: 25). A més, el sistema eubòic era el que s’emprava a Atenes a partir de la reforma de Soló. El sistema legal de comptes vigent no oferia, doncs, cap dificultat en traduir les magnituds de valor segons un patró o altre.

El segon cas, si la inscripció realment es referia a peces de moneda, constituiria una prova de que les monedes – quant menys les de patró grec – intervenien en els pagaments fiscals als perses, cosa versemblant, per quant a Iran són nombroses les troballes de peces gregues. Però, en tal cas, penso que segurament no només es referiria a dracmes gregues, sinó també a les encunyacions orientals pseudo-àtiques i les monedes fenícies encunyades amb patró àtic, ja que el sistema comptable imposat permetia que seu valor fos automàticament expressat en dracmes. Fins i tot és possible que, unint aquesta interpretació amb l’anterior, la referència a les dracmes fos un simple concepte monetari, és a dir l’expressió monetària del valor de la suma total exigida com a pagament, fos quina fos la metrologia de les peces emprades.

No cal ara aprofundir en l’argumentació per decidir la validesa d’una o altra proposta, però tant una com l’altra ens palesen com la gestió monetària, mitjançant la imposició d’un cos de pesos i mesures de compte, feia possible rutllar el sistema fiscal. Tot i que el cas concret que estem comentant es refereix a Biblos, cal pensar que era el normal de les restants monarquies fenícies, doncs semblaria estrany que la demanda fiscal en dracmes es limités a una sola ciutat. Sigui com sigui, veiem com el procés fiscal complet a Fenícia abans de la conquesta d’Alexandre, amb la imposició de la moneda, s’hauria articulat en tres fases: captura de treball dels súbdits per part dels monarques fenicis / conversió en moneda / conversió de la moneda en argent i en “dracmes” – d’acord amb la inscripció abans esmentada – per a satisfer els tributs exigits pels perses.

En qualsevol cas, el recolzament dels fenicis a la revolta dels sàtrapes, així com el posterior aixecament contra Artaxerxes III, liderat per Tennès de Sidó, la posterior execució d’aquest monarca, l’incendi de la ciutat pels propis sidonis i el sotmetiment de la resta de ciutats aixecades, no deixen lloc a dubtes respecte a la veritable situació (Diod. XVI 40-46). Sembla evident que era Sidó la que, malgrat el seu estatus aparentment privilegiat, patia els pitjors efectes del drenatge i expoli de les seves produccions que suposava el domini persa per als petits estats fenicis durant el segle IV a.n.e., per molt que oficialment els tributs es satisfessin en concepte de “regals” al Gran Rei.

* * * * *

El cas de Cartago i les seques púniques és diferent del de les seques fenícies d’Orient. Segons les fonts, principalment Justí (XVIII, 4 i 5), la fundació de Qart Hadasht va ser deguda a l’establiment en aquest indret de la costa africana de la princesa Elisa, que va haver d’exiliar-se al front d’un grup de fidels de l’aristocràcia, com a conseqüència de les lluites civils per a l’obtenció del poder a Tir. Elisa, o Alashiya, era la filla del rei Mattan i va ser regent de la ciutat durant la infantesa del seu germà Pigmalió; era, a més, l’esposa d’Azerbas o Zakarbaal, el sum sacerdot de Melqart, a qui Pigmalió va fer assassinar. La història del període inicial de la ciutat és certament fosca, però a partir de les referències de fonts molt tardanes (sobretot Justí XVIII-XXI), s’accepta una evolució des d’una organització de caràcter monàrquic a una república de caire aristocràtic, amb una constitució que va ser considerada per Aristòtil com una de les millors del seu temps (Pol. II 11).

Durant molt temps, els indígenes libis – que fins a final segle VI a.n.e. cobraven un cànon als cartaginesos pel territori que els havien cedit per establir la ciutat (Justí XVII 5, 14) – impediren l’expansió territorial de Cartago, que originalment només comptava amb una estreta faixa de terra que les fonts anomenen la Megara. En el segle VI a.n.e. els cartaginesos varen conseguir fer-se amb les fèrtils terres del Cap Bon, on es desenvoluparen petits nuclis urbans, tals com Kerkouane, Clypea (Kelibia) i Neapolis (Nabeul), i on almenys en el segle IV a.n.e. hi havia també importants agroikiai, és a dir possessions rurals, amb magnífics edificis i esplèndids conreus treballats per milers d’esclaus, pertanyents als ciutadans més distingits de Cartago, que Diodor descriu en parlar de l’expedició d’Agatocles l’any 310 a.n.e. (Diod. XX 8, 3-4). Però, a partir del segle V a.n.e., Cartago va ser definitivament capaç d’ultrapassar el seu reduït territori, per a formar una cwra twn Karchdoniwn (Apià, Lyb. 126; Estrabó, Geograph. XVII 3, 18), fent-se amb el control de les fèrtils valls del Medjerda i del Ouadi Milian, així com les regions agrícoles de l’interior del país, poblades pels libis, i sometent-los a la seva administració dividits en unitats territorials anomenades ‘RST, que semblen correspondre bàsicament als pagi d’època romana (Lancel, 1994: 241-244). Al front d’aquesta cwra hi havia un general nomenat expressament per a realitzar les recaptacions, així com les expedicions de càstig quan aquestes no eren satisfetes (García Moreno, 1978: 76).

Hi ha tota una tradició que comença amb els autors clàssics – Tucídides, Plató, Timeu, Polibi, Estrabó, Diodor Sícul, etc. -, que ha estat recollida acríticament per la historiografia moderna, que fa de Cartago el paradigma de potència imperialista de l’Antiguitat. Per tant, en bona lògica, si Cartago va construir un imperi, la moneda hauria hagut de ser un instrument d’aquest imperialisme. Així, hi ha historiadors de prestigi, com Grimal, que arriben a fer afirmacions que es qualifiquen per si soles: “Para los cartagineses la primera fuente del poder es el dinero. Son los tesoros acumulados en su ciudad los que permiten armar flotas y mantener ejércitos para lanzarse a la conquista de nuevos mercados” (Grimal, 1972: 71).

No obstant això, C. R. Whittaker, en un treball modèlic en molts sentits – però que no va obtenir gaire ressò entre alguns investigadors fins bastants anys després de la seva publicació -, va qüestionar aquesta interpretació tradicional, majoritària, i va demostrar que els mateixos autors antics utilitzen termes ambigus per referir-se a la política de Cartago, que denoten hegemonia o lideratge però no domini o possessió i, d’altra part, l’anàlisi de les dades permet concloure que fora del nord d’Àfrica tampoc varen tenir lloc fets que caracteritzen l’imperialisme, com són la conquesta o annexió territorial, ni una administració provincial organitzada, ni un sistema de tributs dels territoris pressumptament dominats, fins a l’actuació dels Bàrquides a Ibèria durant el segle III a.n.e. (Whittaker, 1978).

El que de fet caracteritza la política exterior de Cartago entre els segles VI i IV a.n.e. és una aparent falta d’unitat que, quan s’analitza rigorosament i objectiva com fa Whittaker, aviat pren un clar sentit de conservar un statu quo d’equilibri que fes possible mantenir oberts els ports comercials, per mitjà dels quals havia teixit una extensa xarxa de relacions comercials, construïda durant segles a través d’un sistema de pactes. La condició per a mantenir aquest sistema funcionant era la pau, d’aquí que les seves intervencions militars seran sempre puntuals, defugint el control de les terres dels vençuts i encara més l’annexió de nous territoris quan va tenir l’opció de fer-ho (Whittaker, 1978). Si no hi ha imperi, lògicament no pot haver-hi moneda imperial i, de fet, una heterogeneïtat semblant a la de l’actuació política s’observa també en la pràctica monetària.

D’altra part, també la metrologia evidencia la ductilitat del sistema monetari de valors legalment imposat, les magnituds del qual podien traduir-se sense problemes al patró grec. El patró més usual és el fenici basat en un shekel-didracma de c. 7,60 gr., amb divisions de ½ shekel o dracma, ¼, 1/5 i 1/10. També s’encunyaren el trishekel o hexadracmes, així com altres fraccions, com la de 2,80 gr. que podria correspondre a ¾ de dracma, la de 3 gr. podria ser 4/5 de dracma, mentre que les monedes d’11 gr. o una mica més lleugeres podrien ser 1 ½ shekel o tridracma reduït. Però s’utilitzaren també altres patrons, com el basat en la unitat de 9,40 gr. que podia relacionar-se amb el sistema anterior -ja que de fet representa 5/4 de shekel o 5 hemidracmes-, amb divisions de ½, ¼, 1/5 i 1/10, la qual és equivalent a ¼ de dracma. També de vegades apareix una unitat de 9 gr. en les emissions de plata de l’època tardana, que deu tractar-se d’una devaluació del doble shekel (Jenkins i Lewis, 1963: 13).

Les primeres encunyacions púniques no tingueren lloc a Cartago, sinó a Sicília. En aquesta illa les fundacions fenícies del segle VIII a.n.e. – Motia, Panormos (Palerm) i Solunt -, les ciutats elímies de Segesta i Eryx, així com la fundació mixta de cartaginesos i grecs a Thermai (Diod. XIII 79, 8), varen encunyar moneda pròpia, primer d’argent i després de bronze, significativament primer amb llegenda grega i posteriorment -a partir del 410 a.n.e.- púnica. Tampoc en aquest cas no hi ha unanimitat a l’hora de situar la cronologia de les primeres emissions, car mentre que alguns autors les situen cap al 480, o a partir del segon quart del segle V a.n.e. (Mildenberg, 1989: 5), altres les rebaixen cap al 430 a.n.e. o inclús a final del segle V a.n.e. (Jenkins, 1971; Visonà, 1995: 167). Sigui com sigui, aquestes primeres emissions sicilianes tenen lloc dins del llarg període de pau que gaudeix l’illa després de la derrota d’Himera (480 a.n.e.) – on les tropes de Cartago, de les ciutats fenícies de Sicília i de les seves aliades Selinunte i Messina, comanades pel general cartaginès Amílcar, foren derrotades per la coalició de Siracusa-Agrigent de Geló i Teró -, el qual no es trencarà definitivament fins al 410 a.n.e., quan Selinunte va prendre Segesta i aquesta va demanar ajuda a Cartago (González Wagner, 1983; Huss, 1993).

Les principals denominacions en plata varen ser la dracma i la litra, tot i que s’encunyaren tant unitats majors com menors, tant la tetradracma com en particular la litra reduïda de plata, que la majoria d’autors consideren que servia per a les necessitats monetàries quotidianes. Durant el segle IV a.n.e., a més de divisors de plata també s’encunyaren monedes de bronze, igualment amb tipus estilísticament grecs. El fet que els noms de les ciutats apareguin habitualment en aquestes monedes locals, tant com la notable influència de les seques gregues de la Sicília oriental que manifesten el patró i els tipus monetals, així com la circumstància que totes aquestes monedes hagin estat trobades a l’illa, certifiquen el caràcter local d’aquestes emissions, que tampoc no poden ser atribuïdes a emissions de Cartago (cf. Jenkins, 1971).

Està generalment acceptat que les primeres emissions de Cartago a Sicília tenien com objectiu el finançament de la presència militar dalt l’illa i, més concretament, el pagament dels nombrosos contingents de mercenaris que formaven part dels exèrcits púnics. Per això, les primeres emissions cartagineses en aquesta illa es daten – gairebé unànimement – a partir de l’any 410 a.n.e.. Aquestes monedes, principalment tetradracmes, que emet Cartago a Sicília entre circa 410 i principis del III a.n.e., són fonamentalment d’argent, de metrologia i estil grecs, encunyades amb encunys mòbils i protuberàncies, i amb llegendes en epigrafia fenícia -qrthdst, ‘mmhnt/s’mmhnt, mhsbm i rsmlqrt/r’smlqrt (Manfredi, 1985) – que al·ludeixen a l’autoritat cartaginesa emissora. També va encunyar-se durant el segle IV a.n.e. una sèrie de litrai (Jenkins, 1974: 31), així com almenys dues sèries de monedes de bronze (Visonà, 1990: 181-190), mentre que l’electró (només cap al 255 a.n.e.) i l’or varen encunyar-se en molt petites quantitats. Després de la desfeta del 241 a.n.e. deixa d’utilitzar-se moneda púnica a Sicília, amb l’excepció de les emissions durant l’intent de reconquerir l’illa, entre el 210-213 a.n.e., durant la segona Guerra Púnica (Visonà, 1995: 170).

Ja s’ha esmentat que en el cas de la pròpia Cartago Aristòtil diu que, abans de l’encunyació de veritables monedes metàl·liques, a la ciutat circulava una moneda de cuiro amb valor convencional. El fet d’emetre moneda suposa que l’emissor té, a més de la capacitat d’emetre, legislar i recaptar, el monopoli sobre la matèria utilitzada per encunyar les peces, per tant, això implicaria que els stocks de cuiro a Cartago estaven sota el control de l’administració. De tota manera no hi ha elements per determinar si aquest fet és completament real o la deformació d’un succés verídic, o bé una pura invenció de fonts tardanes, potser per donar major legitimitat a la moneda relacionant simbòlicament, a través del cuiro, les primeres peces en circulació amb el mite del naixement de la ciutat, en el que va tenir un important paper una pell de brau. Tampoc no conec cap altre exemple similar en el món fenício-púnic, però, encara que pugui tratar-se d’un fet distorsionat per fonts posteriors, crec que pot acceptar-se com a verosímil l’emissió a Cartago d’una moneda amb un amplíssim marge fiduciari, ja fos en cuiro o en altra matèria, doncs aquest cas no seria ni únic ni excepcional a l’antiguitat. Karl Polanyi recull de diverses fonts – principalment de l’Oeconomica del Pseudo-Aristòtil – altres casos semblants, per bé que tots ells pertanyen al món grec. Són exemples d’algunes situacions puntuals en què, davant d’una situació d’escassetat o mancança d’argent, s’emeteren monedes només amb valor nominal – ja que el seu valor no estava referenciat al metall que contenien -, que s’encunyaren en ferro, llautó, bronze o aliatges diversos (Polanyi, 1994: 350-355). El fet és que totes aquestes monedes foren acceptades com si fossin de plata, tant per a l’adquisició de productes com per als pagaments de tota mena. I això, tal com es palesa en tots els casos descrits, era possible perquè, en primer lloc, totes aquestes monedes anaven marcades amb el segell del governant corresponent i, per tant, l’Estat responia del seu valor i el garantia, és a dir, fixava la seva consideració monetària numèricament expressada. I, en segon lloc, perquè només tenien validesa dins el territori propi, de manera que no eren aptes, doncs, per als intercanvis amb l’exterior. En cas contrari, hauria estat necessària l’existència d’acords entre diferents Estats sobre les taxes de canvi, i aquests, com ens recorda Finley, foren tan escassos que gairebé pot afirmar-se que no existiren (Finley, 1974: 232).

En qualsevol cas, si aquesta emissió és verídica, suposa que Cartago, encara que no fins aleshores hagués posat en circulació peces de moneda, prèviament ja havia creat un espai monetari, en el sentit de la creació d’un cos de conceptes comptables que feien possible la taxació i la reducció a expressions monetàries el valor de totes les coses. Si això no fos així, no tendria cap sentit emetre moneda en cuiro o en qualsevol altra matèria, ni tampoc que l’estat cartaginès estigués encunyant moneda a Sicília des de feia anys. No tenim elements per a datar amb exactitud aquesta emissió de moneda de cuiro però, atesa la data en que escriu Aristòtil, sembla raonable pensar que aquest fet va tenir lloc a final del segle V o principi del IV a.n.e. Aleshores resultaria que Cartago estava encunyant simultàniament moneda d’argent a Sicília. Per què, doncs, a la pròpia ciutat recorria a una moneda de cuiro? L’explicació, a part del caràcter completament local d’aquesta moneda que només dins Cartago tenia valor, per lògica hauria d’estar en la peremptòria necessitat de l’estat cartaginès de mantenir la circulació de valors en un moment en què mancaren o esdevingueren molt escadusseres les reserves d’argent, potser perquè aquestes s’estaven invertint a Sicília. D’aquesta manera, l’estat cartaginès, com algunes ciutats hel·lenes en altres ocasions, hauria hagut de recórrer puntualment a aquesta mesura per a superar la situació, malgrat que a la pròpia ciutat encara no tingués establert un sistema de pagaments amb peces de moneda. Si aquesta interpretació fos correcta, estaríem davant d’un cas ben paradoxal, en què la manca o la insuficiència del metall, hauria obligat a emetre moneda, per bé que aquesta fos fiduciària, en el sentit de que el seu valor estava completament desvinculat del sistema metàl·lic i responia a una imposició estatal, que el fixava autoritàriament. En aquest sentit aquesta era moneda era més moneda que la metàl·lica, perquè com diu Retamero, “Calia molta autoritat per a fer tot això” (1998: 238). De qualsevol manera, no hi ha arguments per a pensar que es tractés d’altra cosa que una mesura puntual i excepcional – que per la seva pròpia excepcionalitat hauria cridat l’atenció d’Aristòtil -, com així ho demostra la posterior continuïtat en les emissions de moneda metàl·lica, des de final segle IV a.n.e. fins a la dramàtica desaparició de la ciutat l’any 146 a.n.e..

Les primeres emissions de moneda metàl·lica a la pròpia Cartago cal situar-les gairebé en el pas del segle IV al III a.n.e.. Tal com ha demostrat Mildenberg (1989), malgrat que alguns autors tan autoritzats com Jenkins hagin proposat que aquestes emissions també són sicilianes, hi ha una sèrie de trets singulars que diferencien netament les encunyacions metropolitanes de les encunyacions cartagineses a Sicília, tant com de les emissions locals de Sardenya i de Sicília. Un primer tret distintiu és que, a diferència de Sicília, les primeres emissions cartagineses no varen ser en argent, sinó en or, electró i bronze. El segon és que en les emissions metropolitanes s’utilitzaren encunys fixos que sempre donen la mateixa posició d’eixos verticals a les 12 h, a diferència dels encunys mòbils de les emissions sicilianes, que donen una posició d’eixos en hores variables. A més, les emissions de la pròpia Cartago són sempre anepígrafes, però també sempre tenen marques de seca en forma d’un o més punts.

Durant la primera guerra amb Roma, Cartago continua amb la mateixa política monetària de les seves emissions anteriors. Això no obstant, la invasió del cònsol M. Atili Régul l’any 256 a.n.e., malgrat que acabés fracassant a la primavera de l’any següent, va posar Cartago en una situació límit, obligant-la a encunyar gran quantitat d’altes denominacions en metalls preciosos per al pagament dels mercenaris. Cal recordar que la situació va poder ser salvada fonamentalment gràcies a la intervenció d’una tropa mercenària sota el comandament del lacedemoni Xantipa (Huss, 1993: 161-162; Lancel, 1994: 333-335; cf. Polibi, I, 32-34). Per això, amb aquests fets s’han relacionat emissions d’or, electró i argent, fetes simultàniament a la pròpia Cartago i a Sicília, la datació de les quals s’ha fixat entre el 260-255 a.n.e.. Ambdues emissions es diferencien pel sistema d’encunyació i per l’absència o no de marques de seca i llegenda: triestàteres (24,9 gr.) i trihemistàteres (12,45 gr.) d’or encunyades a Cartago i decadracmes d’argent (37,90 gr.) i triestàteres d’electró (21.85 gr.) a Sicília (Mildenberg, 1989).

En els darrers anys de la guerra la qualitat de les monedes d’electró i d’argent disminueix notablement, atès que Cartago encunya abundants monedes devaluades de pes, tant en electró com en plata, fins a la fi de la guerra. Segons Polibi, una moneda d’electró -probablement d’aquest tipus (Jenkins i Lewis, 1963: grup X)- va ser lliurada a cada mercenari l’any 241 a.n.e. a Sicca. Una bona part d’aquestes monedes d’argent devaluades varen ser contramarcades pels mercenaris i els seus al·liats libis durant la revolta contra Cartago entre la tardor de l’any 241 i finals del 238 a.n.e., que és eloqüentment coneguda a les fonts com “guerra líbica” (Polibi, I 65-88). Sembla, però, que va haver-hi un intent de pal·liar la situació per part de l’estat cartaginès, mitjançant una encunyació de ½ shekels d’electró (Jenkins i Lewis, 1963: grup XI), així com shekels de billó, per a pagar als mercenaris abans de que la revolta arribés a esclatar definitivament.

Val la pena destacar que en l’inici del conflicte, atès que els mercenaris finalment no cobraren la soldada estipulada, la intervenció dels mercenaris libis encapçalats per Mathos va ser decisiva. Un cop traslladats a Àfrica, va ser l’aixecament de les comunitats indígenes líbies, al·liant-se amb els mercenaris contra l’estat cartaginès, la que va fer possible posar a Cartago en una situació límit, de la que només amb un considerable esforç econòmic i militar va poder sortir-se’n. Durant la revolta els sublevats emeteren la seva pròpia moneda de billó, bronze i coure arsenical, que significativament porta la llegenda LIBUWN (Acquaro, 1989).

Després de la guerra, havent perdut el domini de Sicília i posteriorment de Sardenya, a més de l’obligació de pagar fortes indemnitzacions de guerra als romans, l’amonedació de plata, donat l’empobriment de la ciutat, sembla que va ser fonamentalment de billó, encunyant-se shekels i dishekels -tot i que la seva qualitat va anar disminuint progressivament fins a l’explotació de les mines hispanes pels bàrquides- així com monedes de bronze de gran pes (Visonà, 1995: 172).

De la segona Guerra Púnica i dels anys immediatament anteriors cal esmentar les abundants emissions d’argent i de bronze dels Bàrquides a Hispània (Villaronga, 1973 i 1983). Un cop iniciat el conflicte, a Cartago destaquen dues emissions de 3/8 de shekel d’electró (Jenkins i Lewis, 1963: grup XV i XVI), la segona de les quals, amb tipus que imiten els quadrigati romans, s’havia considerat com una encunyació d’Aníbal a Càpua, però darrerament se tendeix a atribuir-la a la seca de Cartago, però destinada a l’exèrcit púnic a Itàlia (Jenkins, 1987: 220; Petrillo, 1991). Hi ha també una emissió de ¼ de shekel d’argent de molt bona qualitat que, atesa la seva troballa al Sud d’Itàlia, sembla que foren també encunyats per a les tropes d’Aníbal (Jenkins, 1987: 218-221; Visonà, 1995: 173). Però com que les monedes d’electró i d’argent estaven majoritàriament destinades als exèrcits que lluitaven a ultramar, a Cartago va encunyar-se també una important quantitat de bronze, que inclou quatre grups de peces, per a ser utilitzat sobretot al nord d’Àfrica (Visonà, 1995: 173).

Després de la segona Guerra Púnica, havent perdut l’Hispània -i amb ella les seves mines d’argent- així com bona part del territori del nord d’Àfrica, torna a encunyar-se abundant moneda de plata de billó. Per això, Roma va arribar a protestar per la baixa qualitat de la plata amb què estava cobrant les indemnitzacions pactades (Alfaro, 1992: 52). També varen encunyar-se grans monedes de bronze, d’uns 100 gr de pes i mòdul de 45 mm, que alguns investigadors han associat a patrons ponderals romans tot suggerint que potser s’encunyaren per a pal·liar l’escassetat de moneda en metalls preciosos (Ibídem). Posteriorment, dins de la primera meitat del segle II a.n.e., excepcionalment varen encunyar-se, bé que a molt petita escala, divisors d’or (2/5 de shekel) de molt bona qualitat (Jenkins i Lewis, 1983: grup XVIII), així com dishekels i shekels reduits de plata quasi pura, que es caracteritzen per les vores dentades, iguals que els denaris serrats romans, segurament com a darrer esforç per finançar una guerra que ja se sabia inevitable i definitiva (Visonà, 1995: 174).

Després de la destrucció de Cartago en el 146 a.n.e., la moneda púnica d’or i d’argent va desaparèixer per complet de la circulació al nord d’Àfrica, excepte per les aportacions de denaris romans. La moneda en circulació queda reduïda, doncs, a les emissions de bronze cartagineses que resten en circulació residual, així com les d’Útica i les encunyacions de Masinissa, juntament amb les petites emissions dels reis númides, mauritans i les de les ciutats autònomes d’ambdós territoris. L’any 46 a.n.e., després de la derrota de Cèsar damunt Juba I i els pompeians, aquesta regió esdevé la província d’Africa Nova.

De tota aquesta història monetària sumàriament sintetitzada, la investigació històrica i numismàtica tradicional ha conclòs que Cartago va encunyar moneda en funció, principalment, de les necessitats polítiques i militars, a les que s’haurien supeditat les finances estatals i, per tant, també la fiscalitat i la producció monetària. Les necessitats de la política exterior i, sobretot, els pagaments dels exèrcits que feien possible aquesta – els quals estaven majoritàriament composats, precisament, de mercenaris que habitualment cobraven el seu sou en monedes -, explicarien la quantitat d’emissions i la importància de la seva moneda.

El pagament als exèrcits i el paper d’aquests com a difusors de monedes han estat arguments molt concorreguts – quasi tant com els comercials – per a explicar algunes monedes antigues. A més, els costos del manteniment d’aquests exèrcits no només consistien en el sou que hi havia que pagar a cada soldat, sinó també en les despeses per a alimentar-los, així com les de transport i armament, a part de donatius o premis extraordinaris a les tropes en ocasions especials o particulars, per la qual cosa esdevenien en la primera font de despesa pública, juntament amb l’edilícia i altres obres públiques. Així, Finley, parlant del monopoli d’encunyació de moneda per part dels estats antics, afirma que “no acompañaron tal prerrogativa con una obligación de mantener un abasto suficiente de monedas, salvo cuando el Estado mismo las necesitara para pagos, usualmente a las tropas” (Finley, 1974: 230). D’altra part, també Polanyi va ressaltar el paper dels exèrcits de mercenaris com agents transmissors de monedes, en tant que principals promotors de mercats on les tropes podien obtenir aliments a canvi de les monedes amb què cobraven el sou, i on després podien vendre aquells productes obtinguts com a botí a canvi de monedes (Polanyi, 1976 b: 131). Més recentment, T. Marot ha arribat a plantejar que l’augment de les despeses militars donaria lloc a monedes adaptades a una funció militar prioritària, a una producció monetària descentralitzada per a facilitar el pagament de les tropes o a l’increment d’algunes emissions per a campanyes precises. D’aquesta manera, l’autora conclou que el pagament del sou als soldats implica la més important introducció de nova moneda en el circuit general, alhora que provoca un augment en la pressió fiscal i serioses situacions inflacionistes (Marot, 1993: 79). Però, d’entrada, cal dir que això no sempre era necessàriament així, doncs Polanyi ens il·lustra algun exemple del cas contrari, com aquell referit a la ciutat d’Heraclea (Oeconomica II 1347b, 2 i ss.), que va finançar una expedició de la seva flota amb una quantitat reduïda de numerari, pel sistema de pagar als mariners dues setmanes de bestreta perquè així, amb les monedes cobrades, poguessin comprar queviures i altres productes que necessitaven als funcionaris encarregats dels subministres i, d’aquesta manera, s’havia recaptat suficient moneda abans de que els generals haguessin de realitzar el següent pagament als seus homes, repetint-se el circuit una vegada i altra fins a la fi de l’expedició (Polanyi, 1994: 360-361).

Però si tothom es fa ressò de les despeses militars de Cartago, molt menys conegudes són altres despeses estatals que generaven pagaments en moneda, com per exemple les obres públiques. Per al cas de les ciutats de Fenícia ja s’han esmentat les despeses per les reconstruccions de la flota, o per l’activitat edilícia empresa per monarques con Yehawmilk, però per al cas cartaginès la informació disponible és encara més escadussera. No obstant això, tenim un magnífic exemple, sobretot per la seva singularitat, en una inscripció commemorativa de l’obertura d’un nou carrer, malauradament apareguda fora de context. En aquesta inscripció, segons la lectura i interpretació que va fer-ne Dupont-Sommer (1968: 116-133), s’esmenten diversos càrrecs públics i professionals que participaren en les obres: sufets, mestre d’obres (?), enginyer de camins, picapedrer (?), mercaders, traginers, embaladors (?), pesadors de monedes (?), els fonedors d’or, els artesans del vas (?), el personal dels tallers de forn, els fabricants de sàndal (?) i comptables (Lancel, 1994: 137-138). Entre aquests professionals especialitzats hi apareixen, significativament, funcionaris que s’han de vincular a l’administració pública, com els comptables i els que semblen ser pesadors de monedes. Un altre testimoni epigràfic – molt més breu i menys explícit – s’ha interpretat com la inscripció funerària d’un possible artesà o cap d’equip especialitzat en una activitat relacionada amb les monedes o amb l’encunyació de moneda (Ferjaoui, 1995). Són indicis, al meu entendre, de que, efectivament, les finances públiques, els pagaments oficials i les encunyacions de moneda eren ateses per funcionaris pertanyents als aparells estatals, sota el control dels més alts magistrats, que eren els sufets.

Amb tot això vull dir que, com ja s’ha exposat, no hi ha cap dubte de que les despeses públiques, ja fossin el sou dels soldats i funcionaris, com els pagaments diversos, com per exemple als proveïdors, artesans i diversos treballadors que intervenien en les obres públiques, són un mitjà necessari per a la posada en circulació i difusió de la moneda. Però, com afirma F. Retamero:

“La confusió es produeix quan aquestes condicions que asseguren la fluïdesa del circuit monetari són convertides en la finalitat que explicaria la construcció d’aquest circuit. Dir, així, que s’encunyen monedes per pagar soldades i per a mantenir una xarxa administrativa és cert, però pot ser tant obvi com poc rellevant” (Retamero, 1998, 97).

Tal i com ho palesa la fatwa d’Ibn Hazm, l’objectiu final de la moneda – de tota la moneda -, no era altra que, una vegada recorregut tot el seu circuït, la captura de producció pagesa (Barceló, 1992 b; Ídem, 1993; Retamero, 1995; Ídem, 1998).

Per a coordinar els preus amb els sous de soldats i funcionaris, així com assegurar el manteniment i aprovisionament dels exèrcits, la realització d’obres públiques i fer front a totes les despeses i pagaments estatals, l’estat havia d’establir mecanismes de regulació que havien de ser, fonamentalment, els fiscals. Per a fer possible tots aquests pagaments en moneda calia una assignació fiscal en moneda destinada a recaptar el numerari suficient. Els subjectes fiscals serien artesans, comerciants i productors agrícoles, però sobretot els camperols libis, que tindrien gravada la producció i els intercanvis de productes amb tributs i taxes estatals. No és probable que els propietaris de les grans explotacions esclavistes del Cap Bon i del Sahel, que coneixem per les fonts, haguessin de suportar greus càrregues fiscals, atès que ells mateixos formaven part de l’estructura de l’estat. No hi ha dubte, tampoc, que les importants indemnitzacions de guerra que Cartago va haver de satisfer a Roma després de la primera i segona guerres Púniques, hagueren de suposar un empitjorament de les càrregues fiscals. Les taxes regulars varen ser desorbitadament augmentades amb altres de caràcter extraordinari, ja que durant els darrers anys de la primera guerra contra Roma, Cartago va exigir als libis la meitat de les collites i el pagament per duplicat dels seus tributs (Polibi I 72, 2). Aquesta pressió fiscal sens dubte va ser una de les causes fonamentals de l’aixecament dels libis contra Cartago aprofitant l’avinentesa de la revolta dels mercenaris l’any 241 a.n.e.. De fet, a partir del relat de Polibi, algun historiador ha assenyalat, significativament, l’extrema violència, crueltat i creixent acarnissament que desenvoluparen ambdós bàndols en la lluita (García Moreno, 1978: 71). De tota manera, la situació no era nova, ja que altres importants aixecaments libis contra l’estat cartaginès ja havien tingut lloc durant tot el segle IV a.n.e. (en el 396, 379, 367? i 310 a.n.e.).

El factor que determina les variacions de la massa monetària en circulació és el pressupost. El ritme i volums de la fabricació de moneda no podien ser arbitraris, atès que els nivells fiscals devien estar relacionats amb les despeses militars i administratives (Barceló, 1997: 90). El passiu d’aquest pressupost estaria constituït per una banda per l’exèrcit, i per l’altra per les despeses derivades fonamentalment del manteniment de l’administració i de les obres públiques, així com les indemnitzacions de guerra, sobretot després de la pèrdua d’ambdues guerres contra els romans.

L’esgotament de la massa de metall d’or provoca l’increment de la circulació monetària en tant que suposa un abaratiment de les espècies circulants i, conseqüentment, un augment de l’oferta de moneda per part de l’estat. És en aquest context que cal situar la proliferació d’encunyacions de divisors d’argent, de billó i de bronze durant els períodes posteriors a les dues grans guerres contra els romans. I, certament, una prova de que l’amonedació en or i electró estava fonamentalment destinada a finançar les empreses militars de l’estat cartaginès la trobem en el tractat signat amb Roma una vegada acabada la primera Guerra Púnica, després del desastre naval de les illes Egates l’any 241 a.n.e., el qual imposa a Cartago, entre d’altres sancions, la prohibició d’encunyar modeda en aquests metalls (Manfredi, 1991: 34; Alfaro, 1992: 49).
Podem suposar, per tant, que cada any el senat de la ciutat hauria de fer les estimacions precises de les necessitats de monetari per a les despeses estatals, i en funció d’aquestes, tot calculant la massa de monetari en circulació i la previsió d’ingressos fiscals, establir les emissions monetals necessàries per a cobrir-les. L’actiu, doncs, hauria de dependre del sistema fiscal (Gurt, 1993: 54-55, reflectint les idees de Callu, 1969) i això és important, perquè els càlculs dels volums de moneda permetran fer estimacions sobre l’abast d’aquesta fiscalitat. No hi ha encara, que jo sàpiga, cap càlcul que permeti establir amb certa precisió la producció de la seca estatal, però d’acord amb M. Barceló pot afirmar-se que l’estat havia de facilitar mitjançant pagaments, almenys la quantitat de moneda recaptada en el darrer exercici fiscal si tenia intenció d’exigir els mateixos pagaments (Barceló, 1997). I en aquest context és molt significativa la probable presència de funcionaris que pesen les monedes per a fer pagaments als obrers i proveïdors que prenen part en una obra municipal, tal i com hem vist en el cas de la inscripció d’abans.

És important subratllar que malgrat l’encunyació sincrònica de peces encunyades sobre diferents suports metàl·lics, normalment les diferents monedes no es barregen en els conjunts monetaris amagats. Certament, no és freqüent que en els tresors apareguin mesclades unes amb les altres, a no ser una petita presència d’algunes peces de metall diferent o d’altres elements valuosos, com ara alguna joia, juntament amb una determinada classe de monedes. Aquest fet, que es repeteix en els tresors andalusins, s’explicaria, en opinió de F. Retamero, com una conseqüència dels cursos diversos que seguiren les diferents monedes des del moment de la seva encunyació, cosa que podia ocasionar, inclús, l’habilitació de seques d’estatus diferents i instal·lades a llocs diversos. Així, hi hauria diferents monedes que no només es distingirien per la seva aparença física, “sinó també per l’especificitat dels canals de distribució, per l’accés discriminat a les diverses espècies per part dels grups socials participants en la circulació monetària, per l’acaparació selectiva de les peces i per la presència de denominacions monetàries específiques”, tot i que això mai no podia comportar l’existència de sistemes monetaris amb els seus sistemes de mesures i valors diferenciats, sinó que, ben el contrari, calia un únic sistema comptable que permetés posar en relació les distintes monedes. D’altra banda, era l’estat, atès el seu monopoli sobre la moneda, qui podia establir, en funció dels seus interessos, quines espècies s’havien d’utilitzar per a cancel·lar els deutes fiscals. És a dir que, alhora que posava en circulació diverses monedes, l’autoritat podia exigir-ne l’ús d’una determinada per als pagaments fiscals, imposant, a més, càrregues sobre les operacions de conversió d’una moneda en una altra (Retamero, 1998: 106-112). Així doncs, l’encunyació en diferents metalls responia, abans de res, als interessos de l’estat.

* * * * *

En conclusió, doncs, crec que la moneda fenício-púnica no ha estat en general ben entesa per la investigació histórica i numismàtica tradicional o, quant menys, que ho ha estat insuficientment. Pot ser és per això que diversos autors posen tant d’émfasi en els usos no monetals de les monedes, ja sigui en contextos ideològics, cultuals o funeraris, ja sigui com a transmissores d’un missatge político-religiós. Els tòpics del retard cultural dels fenicis, de la seva quasi exclusiva dedicació al comerç, del militarisme de Cartago, a més de l’aplicació d’uns esquemes econòmics anacrònics, han llastat els plantejaments de bona part dels investigadors.

Però, malgrat la tossudesa de la interpretació tradicional que fins no fa gaire temps gairebé unànimement ha vinculat l’origen de la moneda a les societats antigues al desenvolupament del comerç, els fenicis, contràriament, esdevenen un cas paradigmàtic de manca de sincronia entre un i altre. La moneda és un element que apareix sempre en contextos de societats redistributives, com ho eren les fenícies i les púniques, i ho fa quan l’estat creix, o bé quan, per determinades raons, necessita incrementar els recursos que permeten el seu manteniment i continuïtat. És aleshores quan cal un instrument més eficient i més immediat per a capturar producció i convertir-la en riquesa, i aquest instrument va ser, precisament, la moneda. Per això, resulten molt significatives, per palesar fins a quin punt ha arribat l’ús i l’abús de l’argument comercial en els estudis fenício-púnics, les paraules de J. P. Morel – especialista, precisament, en qüestions comercials -, quan en un treball recent (Morel, 1995) es fa ressò del debat sobre els diferents models explicatius de la colonització fenícia a la Mediterrània Occidental i afirma que aquesta tradició, que posa tot l’accent en el caràcter comercial de fenicis i púnics i que des d’Homer arriba a la moderna investigació, suposa deixar de banda aspectes essencials de la seva activitat i de la seva capacitat d’innovació i de progrés, en tant que ni tan sols es pren en consideració la seva capacitat de producció. En contrapartida, aquest autor proposa aprofondir en l’anàlisi de la resta d’activitats productives, i molt en particular d’aquella que és vital a tota societat per a la seva subsistència i reproducció: l’agricultura. La proposta és oportuna, perquè la lent deformant del comerç ha fet que una bona part de la investigació fenício-púnica sembli haver oblidat que, a més de monarques, sacerdots, generals, mercenaris, artesans i comerciants, hi havia també pagesos, tot i fer-se ressò de l’alt nivell de l’agricultura púnica, concretada en el malauradament desaparegut tractat agrícola de Magó.

D’aquesta manera, en comptes d’una explicació fonamentada en el desenvolupament comercial, que no se sap ben bé per quins motius es produeix, crec que el model de creixement econòmic sostingut que va proposar pel professor Hopkins per a la Mediterrània a l’Antiguitat, reelaborant el model de Finley (Hopkins, 1983: xiv-xxi), és un marc general més vàlid, que permet contextualitzar de manera molt més adient el desenvolupament de la moneda. Aquest model, que lluny de ser unilineal no exclou l’existència de nombroses fluctuacions en cada cas concret, planteja que durant l’època clàssica, i sobretot durant l’hel·lenística, el creixement dels aparells estatals a les ciutats-estat va provocar un increment de les exaccions i impostos que va forçar un augment dels excedents produïts, cosa que va ser possible mercès a certes millores en els mitjans de producció, com l’utillatge agrícola de ferro, les premses de rosca i molins de rotació, entre d’altres; però també per certes innovacions socials, que possiblement tingueren major impacte que aquelles, tal com monedes, impostos monetaris, esclavisme, escriptura, contractes escrits, préstecs comercials, manuals tècnics, vaixells més grans, inversions de risc compartit, terratinents absentistes, etc.

Si, en aquest context d’evolució de les societats antigues cap a estructures socials més complexes i jerarquizades, l’encunyació de moneda és un monopoli del poder establert, la moneda és, indubtablement, un instrument d’aquest poder per a mantenir-se i reproduir-se. La implantació del seu ús seria, doncs, un esglaó més avançat en el procés de concentració de la riquesa, propi de les societats estatals i, per tant, seria un instrument essencial en l’organització política de l’estat. I com que els aparells estatals que exerceixen el poder solen tenir la seva seu a les ciutats, aleshores podem dir que la moneda és un fenomen urbà en el seu origen. M. Finley seguint a M. Weber, va afirmar que les ciutats de l’Antiguitat eren sobretot centres de consum (Finley, 1974: 176), però ho eren en el sentit que dóna Sombart a aquest terme:

“By a consumption city, I mean one which pays for its maintenance … not with its own products, because it does not need to. It derives its maintenance rather on the basis of a legal claim, such as taxes or rents, without having to deliver return values” (Sombart, 1916: 142-143)

Les ciutats, lloc de residència dels aparells estatals i de tots aquells grups i infrastructures que s’hi relacionen fent possible la seva reproducció i creixement, és on es creen les condicions objectives per a la demanda de moneda. Però els seus efectes ultrapassen àmpliament els perímetres emmurallats que clouen els recintes urbans i és al territori rural, sobretot, on es pateixen les conseqüències de l’extorsió fiscal per tal de convertir la producció en riquesa per mitjà de la moneda. Cal tenir aquest fet ben present perquè, com assenyala M. Barceló, la fascinació per les ciutats ha induït a la historiografia a accentuar el caràcter urbà, convertint les comunitats camperoles en pràcticament invisibles (Barceló, 1997: 119).

A Fenícia les primeres encunyacions es produeixen en ple segle V a.n.e., en el context de la dominació aquemènida, quan les flotes fenícies jugaren un paper fonamental en l’expansió persa, precisament desprès d’una sèrie de serioses desfetes navals, que sens dubte suposaren un increment de la pressió persa damunt les economies de les ciutats fenícies. A Cartago les encunyacions començaren a Sicília a final del segle V a.n.e., i es desenvoluparen també a la pròpia ciutat a partir del segle següent, en el context d’un estat que creix cada vegada més i d’una política mediterrània que demandava cada vegada més recursos, degut als importants enfrontaments amb els grecs i després amb els romans. Crec, per tant, que pot afirmar-se sens dubte que les societats fenícies i púniques varen esdevenir intensament monetitzades per poder tributar i no per les exigències derivades de la circulació i intercanvi de mercaderies. L’esforç productiu necessari per a suportar-ho va ser realitzat pels propis camperols i artesans fenicis i púnics, però principalment pels camperols libis, sículs i sards, a més dels fenicis hispans i d’alguns pobles ibèrics a partir de la presència bàrquida a la Península.

Els ingressos de l’estat depenen fonamentalment de la captura de treball -sobretot pagès- per mitjà de la fiscalitat, que esdevé així en l’eix articulador de tot el sistema social i de la lògica que permet la seva comprensió. La fiscalitat és, doncs, un procediment administratiu capaç de generar poder polític, en tant que mecanisme que permet augmentar els recursos i la cohesió del grup dominant, alhora que neutralitza, i fins i tot anula, la força dels altres grups per mitjà de la sostracció dels rendiments del seu treball. La imposició d’un llenguatge monetari que reduïa el valor de tots els productes i serveis a meres expressions dineràries estava en la base del repartiment de la producció pagesa i d’altres béns entre els poderosos que es beneficiaven de l’exercici del poder, així com en l’ordenació comptable de les captures ja fetes i de les previstes. I és d’aquesta manera com, quan el sistema està sòlidament implantat en les estructures de la societat, que la subversió que implicava la conversió dels productes en valors ja no necessitava de l’intermedi dels mercats, sinó que s’havia ja encarnat en els productes abans de que fossin objecte de transaccions al mercat, de tal manera que naixien ja sent riquesa (Retamero, 1998: 92). L’element fonamental és, doncs, el treball capturat per l’estat, i la moneda n’és l’instrument d’aquesta captura. No pot haver-hi estat sense treballadors i camperols, encara que els camperols bé que poden existir -i a més fer-ho comfortablement- sense necessitat d’un estat (Barceló, 1997: 7). I això és també vàlid tant per les societats de les ciutats-estat fenícies d’Orient que, malgrat la migradesa del seu territori, no haurien pogut sobreviure sense un rerapaís amb una important producció agrícola -tot i acceptant que aquesta anàs decreixent per sobreexplotació durant tota l’època històrica, i que arribés a ser deficitària- i una infraestructura urbana per a la producció especialitzada de manufactures i béns de consum; com en el cas de Cartago, que va fonamentar la seva expansió política i militar en l’explotació d’extenses zones agrícoles, sobretot del nord d’Àfrica, on el poblament indígena era objecte de fortíssimes exaccions que provocaren greus aixecaments.

Per tot això, atenent la qüestió que ens ha reunit en aquesta trobada, crec que és en aquest context que pot donar-se una resposta afirmativa a la pregunta de si podem parlar d’una “moneda antiga”. Però, en la meva opinió, no pot parlar-se d’aquesta moneda com a producte del desenvolupament comercial, i crec que d’això les ciutats fenícies i púniques en són un exemple ben eloqüent. Els kârum, port of trade, emporia o qualsevol lloc on de manera regular tenien lloc els intercanvis, sigui com sigui que es vulgui anomenar-los, varen ser capaços de desenvolupar perfectament la seva activitat sense necessitat d’utilitzar moneda, doncs per al comerç feia ja segles que s’havien desenvolupat elements que complien perfectament el paper de diner. La moneda va aparèixer quan alguns dels antics ports comercials ja feia molt temps que havien esdevingut importants nuclis urbans. Per això, sembla clar, des del meu punt de vista, que aquest element és necessari per altres funcions que rauen en l’estructura de les relacions socials, i aquestes altres funcions tenen a veure, fonamentalment en el manteniment de la desigualtat, del domini dels que manen sobre els que treballen, mitjançant la captura de la producció.

I és així com s’enfonsen els tòpics. Ni monedes de mercaders a qui no calien per a desenvolupar eficientment les transaccions; ni tampoc monedes per a pagar els exèrcits mercenaris d’un imperi cartaginès doblement evanescent. Primer, perquè desapareix com a tal imperi quan se l’analitza històricament amb rigor, com va fer Whittaker (1978); i, d’altra part, perquè, com diu el professor Barceló, “l’estat tributari és precari i evanescent” (Barceló, 1997: 150). Doncs els fulgors de les seves monedes d’or, d’electró, d’argent, i fins i tot de bronze, amb què l’estat pagava als magistrats, funcionaris i soldats, i també, donat el cas, les indemnitzacions de guerra, suposaren l’explotació de tots els grups socials sotmesos a la seva autoritat i, per tant, la contínua degradació de les relacions de l’estat cartaginès amb la major part de les seves forces productives, sobretot els camperols libis. I aquest fet, al cap i a la fi, segurament va ser causa gairebé tan important de la desaparició de Cartago, com ho varen ser les legions romanes.

<<<

BIBLIOGRAFIA

ACQUARO, E. (1988): Le monete, a MOSCATI, S. (dir.): i Fenici. Ed. Bompiani. Milano.
ACQUARO, E. (1989): Les émissions du “soulèvement libyen”. Types, ethnies et rôles politiques, a Lipinski, E & Devijer, H. (Ed.): Punic Wars. Orientalia Lovaniensia Analecta, pp. 137- 144. Peeters Press. Louvain/Leuven.
ALFARO, C. (1992): Roma frente a Cartago: Territorios, guerras y moneda. La moneda a les fronteres romanes, pp. 47-56. Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona.
ALVAR, J. (en premsa): Comunidad de navegantes: aspectos sociales de la navegación fenicia, a COSTA, B. i FERNÁNDEZ, J. H. (Eds.): Rutas, navíos y puertos fenicio-púnicos. XI Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Eivissa, 1996). Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 41. Eivissa.
AMIN, S. (1975): El desarrollo desigual. Ensayo sobre las formaciones sociales del capitalismo periférico (2ª ed.). Ed. Fontanella. Barcelona.
AUBET, Mª. E. (1994): Tiro y las colonias fenicias de Occidente (2ª ed. ampliada y puesta al día). Ed. Crítica. Barcelona.
AA.VV. (1993): Numismática Hispano-Púnica. Estado Actual de la Investigación. VII Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Ibiza, 1992). Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza, 31. Ibiza.
BABELON, J. (1970): La numismatique antique. Presses Universitaires de France, 4ª. ed. (1ª. ed., 1944). Paris.
BARCELÓ, M. (1992 a): ¿Por qué los historiadores académicos prefieren hablar de islamización en vez de hablar de campesinos?. Archeologia Medievale, pp. 63-73.
BARCELÓ, M. (1992 b): “Rodes que giren dins el foc de l’infern”, o per a què servia la moneda dels taifes?. La producción y circulación de moneda en Sharq al-Andalus durante las primeras taifas (404-478 / 1013-1085). Actas del VI Encuentro de Estudios Numismáticos. Rubartayr/ Reverter 0 (= Gaceta Numismática 105/106), pp. 15-23. Universitat Autònoma de Barcelona- Asociación Numismática Española. Barcelona.
BARCELÓ, M. (1993): Moneda fiscal i moneda feudal: Una proposta de diferenciació. Gaceta Numismática 111, pp. 67-70. Asociación Numismática Española. Barcelona.
BARCELÓ, M. (1995): Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el control del proceso de trabajo campesino: Una propuesta sobre su articulación. Taller d’Hitòria, 6, 2n. semestre, pp. 61- 72.
BARCELÓ, M. (1997): El sol que salió por Occidente. Estudios sobre el estado Omeya en al-Andalus. Universidad de Jaén.
BARCELÓ, M. i RETAMERO, F. (1996): From crops to coin: Which way back?. Gaceta Numismática 122, pp. 53-60. Asociación Numismática Española. Barcelona.
BAURAIN, C. i BONNET, C. (1992): Les Phéniciens, marins de trois continents. Armand Colin Editeurs. Paris.
BENGSTON, H. (1969): Griechische Geschichte von den Anfängen bis in die römische Kaiserzeit (4a. ed.). München.
BENGSTON, H. (1973): Griegos y persas. El mundo mediterráneo en la edad antigua I (2a. ed.). Historia Universal Siglo XXI. Madrid.
BÉRARD, V. (tome I, 1902) i (tome II, 1903): Les Phéniciens et l’Odyssée. Librairie Armand Colin. Paris.
BERNAL, M. (1993): Atenea Negra. Las raíces afroasiáticas de la civilización clásica. Ed. Crítica. Barcelona.
BETLYON, J. W. (1982): The Coinage and Mints of Phoenicia. The Pre-Alexandrine Period. Harvard Semitic Monographs, 26. Chicago.
BOHANNAN, P. (1955): Some principles of exchange and investment among the Tiv. American Anthropologist, 57, pp. 60-70.
BRIQUEL-CHATONNET, Fr. (1992): Les relations entre les cités de la côte phénicienne et les royaumes d’Israël et de Juda. Orientalia Lovaniensia Analecta, 46. Peeters Press. Louvain/Leuven
BUNNENS, G. (1979 a): L’Expansion phénicienne en Méditerranée. Essai d’interprétation fondé sur une analyse des traditions littéraires. Institut Historique Belge de Rome. Bruxelles-Rome.
BUNNENS, G. (1979 b): Commerce et diplomatie phéniciens au temps de Hiram I de Tyr. Journal of Economical and Social History of the Orient, 19, pp. 1-31.
CALLU, J.P. (1969): La Politique Monétaire des Empereurs Romains de 238 à 311. Paris.
CARANDINI, A. (1984): Arqueología y cultura material. Ed. Mitre. Barcelona.
CARTLEDGE, P. (1983): ‘Trade and Politics’ revisited: Archaic Greece, a GARNSEY, P; HOPKINS, K. & WHITTAKER, C.R. (Ed.): Trade in the Ancient Economy, pp. …. Chatto & Windus – The Hogarth Press. London.
CODERE, H. (1968): Money-exchange systems and theory of money. Man, 3-4, pp. 557-577.
COSTA, B. (1994): Ebesos, colonia de los cartagineses. Algunas consideraciones sobre la formación de la sociedad púnico-ebusitana. Cartago, Gadir, Ebusus y la influencia púnica en los territorios hispanos. VIII Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Ibiza,1993). Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza, 33, pp. 75- 143. Ibiza.
CUTRONI TUSA, A. (1996): La politica monetaria di Cartagine. Considerazioni. Alle soglie della Classicità. Il Mediterraneo tra tradizione e innovazione, pp. 111-115. Istituti Editoriali e Poligrafici Internazionali. Roma.
DALTON, G. (1965): Primitive money. American Anthropologist, 67, 1, pp. 44-65.
DESTROOPER-GEORGIADES, A. (1995): La numismatique partim Orient, a KRINGS, V. (Ed.): La civilisation phénicienne & punique. Manuel de recherche, pp. 148-165. E. J. Brill. Leiden.
DOUGLAS, M. (1974): El racionamiento primitivo. Un estudio del intercambio controlado, a FIRTH, R. (ed.): Temas de Antropología Económica, pp. 122-149. Fondo de Cultura Económica. México.
DUPONT-SOMMER, A. (1968): Une nouvelle inscription punique de Carthage. Comptes Rendus de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, pp. 116-133.
EARLE, T. (1985): Commodity Exchange and Markets in the Inca State: Recent Archaeological Evidence, a PLATTNER, S. (Ed.): Markets and Marketing. University Press of America. Lanham.
ELAYI, J. (1989): Sidon, cité autonome de l’Empire perse. Paris.
ELAYI, J. (1991): La domination perse sur les cités phéniciennes. Atti del II Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici (Roma, 9-14 Novembre 1987), vol. primo, pp. 77-85. Consiglio Nazionale delle Ricerche. Roma.
ELAYI, J. (1992): Le phénomène monétaire dans les cités phéniciennes à l’époque perse, a HACKENS, T. i MOUCHARTE, G. (Ed.): Numismatique et histoire économique phéniciennes et puniques (Actes du Colloque de Louvain-la-Neuve, 13-16 Mai 1987). Studia Phoenicia IX (Numismatica Lovaniensia 9), pp. 21-31. Université Catholique de Louvain. Louvain-la-Neuve.
ELAYI, J. i ELAYI, A. G. (1993): Trésors de monnaies phéniciennes et circulation monétaire (Ve-IVe siècles avant J.-C.). Supplément nº 1 a Transeuphratène. Librairie Gabalda. Paris.
FANTAR, M. H. (1994): Carthage. Approche d’une civilisation. 2 t. Ed. Alif. Tunis.
FERJAOUI, A. (1995): À propos d’une inscription funéraire de Carthage. Actes du IIIe Congrès International des Études Phéniciennes et Puniques (Tunis, 11-16 novembre 1991), vol. II, pp. 7- 9. Institut National du Patrimoine. Tunis.
FERNÁNDEZ URIEL, P. (1993): Reflexiones sobre la industria de la púrpura y su papel en la economía del mundo antiguo, a GUERRERO, V.M. (Coord.): Economia i societat a la Prehistòria i món antic. Estudis d’Història Econòmica 1993/1, pp. 75-90. Grup d’Estudis d’Història Econòmica. Palma de Mallorca.
FERNÁNDEZ URIEL, P. (1995): Algunas consideraciones sobre la púrpura: Su expansión por el lejano Occidente. Actes du IIIe Congrès International des Études Phéniciennes et Puniques (Tunis, 11- 16 novembre 1991), vol. II, pp. 39-53. Institut National du Patrimoine. Tunis.
FINLEY, M. I. (1974): La economía de la Antigüedad. Fondo de Cultura Económica. Madrid.
GARCÍA MORENO, L. A. (1978): La explotación del agro africano por Cartago y la Guerra Líbica, a Actas del Coloquio “Colonato y otras formas de dependencia no esclavistas”. Memorias de Historia Antigua, II, pp. 71-80. Universidad de Oviedo.
GODELIER, M. (1981): Instituciones económicas. Ed. Anagrama. Barcelona.
GONZALEZ WAGNER, C. (1983): Fenicios y cartagineses en la Península Ibérica: Ensayo de interpretación fundamentado en un análisis de los factores internos. Tesis doctoral reprografiada (Universidad Complutense, 1981). Madrid.
GRAS, M.; ROUILLARD, P. i TEIXIDOR, J. (1991): El universo fenicio. Biblioteca Mondadori. Madrid.
GRIMAL, P. (1972): El helenismo y el auge de Roma. El mundo mediterráneo en la Edad Antigua II. Historia Universal Siglo XXI. Madrid.
GUERRERO, V. M. (1989): Las ánforas Cintas 282/283 y el comercio de vino fenicio en Occidente. Saguntum, 22, pp. 147-164. Universitat de València.
GUERRERO, V. M. (1995): El vino en la Protohistoria del Mediterráneo Occidental. Los orígenes del vino en Occidente (Simposio de la Arqueología del Vino, Jerez, Octubre de 1994), pp. 73-104. Jerez de la Frontera.
GURT, J.M. (1993): Economia, finances i política monetària al segle III. Moneda i finances a l’antiga Mediterrània, pp. 51- 60. Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona.
HARDEN, D. (1971): The Phoenicians. Penguin Books. Suffolk.
HOPKINS, K. : Introduction, a GARNSEY, P; HOPKINS, K. & WHITTAKER, C.R. (Ed.): Trade in the Ancient Economy, pp. ix-xxv. Chatto & Windus – The Hogarth Press. London.
HUSS, W. (1993): Los Cartagineses. Ed. Gredos. Madrid.
JENKINS, G. K. (1971): Coins of Punic Sicily. Part 1. Schweizerische Numismatische Rundschau, 50, pp. 25-78.
JENKINS, G. K. (1974): Coins of Punic Sicily. Part 2. Schweizerische Numismatische Rundschau, 53, pp. 23-41.
JENKINS, G. K. (1987): Some Coins of Hannibal’s Time. Studi per Laura Breglia. Supplemento al Bollettino di Numismatica n.. 4, pp. 215-227. Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. Roma.
JENKINS, G. K. i LEWIS, R. B. (1963): Carthaginian Gold and Electrum Coins. Royal Numismatic Society. London.
KRAAY, C. M. (1975): Archaic and Classical Greek Coins. London.
LANCEL, S. (1994): Cartago. Ed. Crítica. Barcelona
LEMAIRE, A. (1995): La circulation monétaire phénicienne en Palestine à l’époque perse. Actes du IIIe Congrès International des Études Phéniciennes et Puniques (Tunis, 11-16 novembre 1991), vol. II, pp. 192-202. Institut National du Patrimoine. Tunis.
LIPINSKI, E. (1993): La industria y el comercio de la púrpura “tiria”, a GUERRERO, V.M. (Coord.): Economia i societat a la Prehistòria i món antic. Estudis d’Història Econòmica 1993/1, pp. 5- 12. Grup d’Estudis d’Història Econòmica. Palma de Mallorca.
MANFREDI, L. I. (1985): RSMLQRT, R’SMLQRT: Nota sulla numismatica punica di Sicilia. Revista Italiana di Numismatica e Scienze Affini, vol. LXXXVII, pp. 3-8.
MANFREDI, L. I. (1989): Monete puniche del Museo Nazionale Romano, a ACQUARO, E. (dir.): Monete puniche nelle collezioni italiane. Parte I. Bolletino di Numismatica. Monografia 6.1, pp. 15- 58. Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. Roma.
MANFREDI, L. I. (1991): Monedas púnicas. Estado de la cuestión, a Revista de Arqueología, nº 119, pp. 28-37. Madrid.
MANFREDI, L. I. (1992): Le saline e il sale nel mondo punico. Rivista di Studi Fenici vol. XX, 1, pp. 3-14. Consiglio Nazionale delle Ricerche. Roma.
MAROT, T. (1993): Finances i exèrcit a la baixa romanitat. Moneda i finances a l’antiga Mediterrània, pp. 79-95. Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona.
MARX, K. (1858): Einleitung zur Kritik des politischen Ökonomie. Berlin.
MARX, K. (1983): El capital. Edicions 62. Barcelona.
MILDENBERG, L. (1989): Punic coinage on the eve of the first war against Rome. A reconsideration, a Lipinski, E & Devijer, H. (Ed.): Punic Wars. Orientalia Lovaniensia Analecta, pp. 5-14. Peeters Press. Louvain.
MILDENBERG, L. (1992): The Philisto-Arabian Coins. A Preview. Preliminary Studies of the Local Coinage of the Fifth Persian Satrapy, a HACKENS, T. i MOUCHARTE, G. (Ed.): Numismatique et histoire économique phéniciennes et puniques (Actes du Colloque de Louvain-la-Neuve, 13- 16 Mai 1987). Studia Phoenicia IX, pp. 33-40. Université Catholique de Louvain. Louvain-la- Neuve.
MOREL, J. P. (1995): Pour une approche concrète de l’économie et du commerce phénico-puniques. I Fenici: Ieri oggi domani. Ricerche, scoperte, progetti (Roma 3-5 marzo 1994), pp. 275-288. Roma.
NASTER, P. (1967): Le développement des monnayages phéniciens avant Alexandre, d’après les trésors.The Patterns of Monetary Development in Phoenicia and Palestine in Antiquity, pp. 3- 12. Jerusalem.
NASTER, P. (1986): Numismatique. Monnaies phéniciennes et puniques. Appendice de Les Phéniciens et le Monde Méditerranéen, pp. 271-278. Generale Bank. Brussel.
NASTER, P. (1992): Numismatique. Phénicie. Chypre, a LIPINSKI, E. (Dir.): Dictionnaire de la Civilisation Phénicienne et Punique, pp. 320-321. Brepols. Brussel.
PETRILLO, S. (1991): L’elettro annibalico: un problema di lega?. Atti del II Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici (Roma, 9-14 Novembre 1987), vol. I, pp. 313-321. Consiglio Nazionale delle Ricerche. Roma.
PLATTNER, S. (1989): Markets and marketplaces i Economic behavior in markets, a PLATTNER, S. (ed.): Economic Anthropology, pp. 171-221. Stanford University Press. Stanford (California).
POLANYI, K. (1976 a): Intercambio sin mercado en tiempos de Hammurabi, a POLANYI, K.; ARENSBERG, C. M. i PEARSON, H. W. (Dir.): Comercio y mercado en los Imperios antiguos, cap. II, pp. 61-75.
POLANYI, K. (1976 b): Aristóteles descubre la economía, a POLANYI, K.; ARENSBERG, C. M. i PEARSON, H. W. (Dir.): Comercio y mercado en los Imperios antiguos, cap. V, pp. 111-141.
POLANYI, K. (1976 c): La economia como actividad institucionalizada, a POLANYI, K.; ARENSBERG, C. M. i PEARSON, H. W. (Dir.): Comercio y mercado en los Imperios antiguos, cap. XIII, pp. 289- 316.
POLANYI, K. (1994): El sustento del hombre (Edició a càrrec de H. W. Pearson). Biblioteca Mondadori. Madrid.
POLANYI, K.; ARENSBERG, C. M. i PEARSON, H. W. Dir. (1976): Comercio y mercado en los Imperios antiguos. Ed. Labor. Barcelona.
PRITCHARD, J. B. (1978): Recovering Sarepta, A Phoenician City. Princeton University Press. Princeton.
PUECH, É. (1991): Les premières émissions byblites et les rois de Byblos à la fin du Ve siècle avant J.C. Atti del II Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici (Roma, 9-14 Novembre 1987), vol. I, pp. 287-298. Consiglio Nazionale delle Ricerche. Roma.
RETAMERO, F. (1995): Moneda i monedes àrabs a l’illa d’Eivissa. Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 34. Eivissa.
RETAMERO, F. (1998): La contínua il·lusió del moviment perpetu. Estudi sobre la moneda dels reges, dels mulûk i dels bisbes (segles VI-XI). Tesi doctoral. Bellatera.
RETAMERO, F. (en premsa): As coins go home. Towns, merchants, bishops and kings in Visigothic Hispania. The Visigoths, CIROSS. San Marino.
ROMERO, M. (en premsa): Los puertos fenicios y púnicos, a COSTA, B. i FERNÁNDEZ, J. H. (Eds.): Rutas, navíos y puertos fenicio-púnicos. XI Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Eivissa, 1996). Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 41. Eivissa.
SOMBART, W. (1916): Der moderne Kapitalismus, vol. I (2ª ed.). Munich.
VISONÀ, P. (1990): The Yale Hoard of Punic Bronze Coins from Malta. Rivista di Studi Fenici XVIII, pp. 169-182. Consiglio Nazionale delle Ricerche. Roma.
VISONÀ, P. (1995): La numismatique partim Occident, a KRINGS, V. (Ed.): La civilisation phénicienne & punique. Manuel de recherche, pp. 166-181. E. J. Brill. Leiden.
VILLARONGA, L. (1973): Las monedas hispano-cartaginesas. Barcelona.
VILLARONGA, L. (1983): Diez años de novedades en la numismática hispano-cartaginesa 1973-1983, a Studi di Numismatica Punica, pp. 57-73. Supplemento della Rivista di Studi Fenici (1983). Consiglio Nazionale delle Ricerche. Roma.
WHATELET, P. (1983): Les Phéniciens et la tradition homérique. Studia Phoenicia I-II (=Orientalia Lovaniensia Analecta, 15), pp. 235-243. Uitgeverij Peeters. Leuven.
WHITTAKER, C. R. (1978): Carthaginian imperialism in the fifth and fourth centuries. Imperialism in the Ancient World, pp. 59-90. Cambridge University Press. Cambridge.

<<<

Asociación Numismática Española

>>>