Pau Sarradell - Madrid, NY
(Ultima Hora, 27 de març del 2004)
Set del matí. Es fa difícil trobar un bar obert per a esmorzar. Massa d’hora. El trob. Cafè amb llet i xurros contra el fred matiner. Me pos a caminar. Cap a l’estació d’Atocha. Han passat deu dies des dels atemptats i la ciutat es mou amb absoluta normalitat. La gent passa, passeja, va a la feina. Més que res va a la feina. És hora. Hi arrib. Entr per l’antiga nau de l’estació, de ferro colat i vidre. Ara és un exuberant jardí tropical. La humitat de l’ambient i l’alta temperatura contrasten amb les de la intempèrie. Seguint la senyalització, pas per davant del vestíbul de l’”ave” i enfil cap al de rodalies. La gent s’afanya a travessar el vestíbul. Uns d’aquí cap allà. D’altres d’allà cap a aquí. Alguns, però, deixen la pressa un moment i s’aturen davant d’uns quants centenars d’espelmes, rams de flors, estampetes religioses. Cartells. Una dona que pareix que prega en silenci, s’eixuga una llàgrima. Un jove encén una espelma i l’ajunta a les altres. Una al·lota fa el mateix. La humitat dels ulls contrasta amb l’aire sec. Un senyor llegeix els cartells. Alguns escrits a mà sobre un paper blanc, o sobre un paper qualsevol que l’autor duia a la bossa, o a la butxaca. D’altres, menys espontanis però més llegibles, fets amb una impressora d’ordinador. La immensa majoria demanen la pau. I –amb diferents paraules, pròpies o citades- transmeten missatges de concòrdia, d’amistat, de dol. Veig molts, però, que no m’agraden. Mica. Són minoria, cert, però són molts. Demanen la pena de mort. Juren venjança. Un –només un, és cert- proposa el linxament dels culpables i explica, amb tot detall, uns mètodes de tortura que li posarien la trena de punta al mateix Fu Man Xu. I a Mengele també, si n’hagués dut, de trena. A prop, un altre paper diu que l’odi genera odi i la violència més violència. Quanta raó. Se’m fa inevitable la comparança amb Nova York, després de l’onze de setembre. És ver que alguns demanaven guerra contra no sabien ben bé qui. I que molts callaven. Però també es ver que el vocabulari de la ciutat, aquells dies, no incloïa la paraula venjança.
La raíz del mal es el culto al becerro de oro...