Michael Mullan - Marià Villangómez i Llobet, poeta, traductor, lingüista, assagista i professor
Marià Villangómez i Llobet
Foto : Buil Mayral
(The Independent, 28 de maig de 2002)
Va néixer a Eivissa el 10 de gener de 1913; va morir a Eivissa el 12 de maig de 2002
Marià Villangómez va ser el màxim exponent literari del dialecte català que es parla en la seva estimada Eivissa; un prolífic poeta, un traductor de poetes i dramaturgs, un professor i lingüista, assagista i crític. A l'illa d'Eivissa - el nom de "Ibiza" en la seva llengua pròpia - va haver-hi tres dies de dol oficial. Eivissa, junt amb Formentera i les altres illes menors al sud-oest de les Balears, són conegudes com "Les Pitiüses" per distingir-les de les seves veïnes majors, Mallorca i Menorca.
Villangómez va dedicar la seva vida a donar a les Pitiüses la seva pròpia veu – i a fer sentir per primera vegada les de Shakespeare, Aristòfanes, Yeats, Joyce, Apollinaire i molts altres grans literats europeus en la llengua pròpia d'aquest petit arxipèleg. Després d'uns experiments poètics primerencs en castellà (que va ser, de fet, la seva primera llengua; en ella, el seu nom era Mariano), Villangómez va treballar intensament per perfeccionar el seu domini de la llengua catalana. Va escriure gairebé exclusivament en català des dels primers anys trenta fins gairebé el final de la seva vida (va publicar el seu últim llibre el 2000). El Dret, que va estudiar a Barcelona fins a 1933, mai va ser la matèria més adequada per alimentar la seva imaginació durant tota la seva vida: això ho van fer els paisatges i les gents de les Pitiüses. Després de la guerra civil (va ser reclutat per les forces de Franco), Villangómez es va fer mestre, i va ser una alegria que el seu treball el retornès a Eivissa, a Sant Miquel de Balansat, el 1946. Els tossals, els pescadors, la pluja, els estius calorosos, els boscos, els pagesos castissos, i l'omnipresent Mediterrani li van donar inspiració per als seus poemes acuradament elaborats sobre la vida i l'univers, observats en els seus mínims detalls. També va poder dedicar temps a donar classes semi-clandestines i aportar el seu esforç perquè la llengua catalana no desaparegués a les Balears sota la dictadura centralista de Franco. Villangómez va publicar col·leccions de poesia cada dos anys, més o menys, fins a 1962, quan va deixar de fer-ho (encara que les seves antologies s'han anat reeditant). En les seves paraules: "No vull començar a repetir-me a mi mateix o acabar escrivint la poesia d'un vell". Va dir que encara podia escriure molts poemes, però no volia posar el seu nom en ells si eren "menys sentits, o més sobrecarregats amb tècnica" que els treballs de la seva plenitud creadora. Va canviar de camí, va començar a ampliar minuciosament el seu coneixement d'altres llengües i va trobar en la traducció "una extensió de les meves feines com a poeta". I així va ser que Shelley, Baudelaire, Mallarmé, Brecht, Víctor Hugo, Keats, Auden i també alguns dels grans poetes espanyols de la Península, com Góngora o Alberti, van trobar el seu camí fins a la llengua catalana de les Balears sudoccidentals.
Shakespeare s'hauria sentit afalagat si hagués sabut que "A Midsummer Night's Dream" es reencarnaria el 1989 com "Somni d'una nit de Sant Joan". Villangómez només va donar a l'estampa quatre de les seves obres de teatre: les altres, segons la seva pròpia i poc versemblant opinió, "no eren prou bones". El 1972, va publicar el llibre de text de referència sobre la llengua catalana de les Pitiüses, "Curs d'iniciació a la llengua". Algunes de les seves obres en prosa van ser publicades sota el pseudònim de Marc Arabí, cognom que va prendre del nom d'un cap en la costa oriental d'Eivissa. El seu últim llibre, "El llambreig en la fosca", va aparèixer quan ja havia complert vuitanta-set anys. Es diu que havia treballat en una autobiografia durant deu anys, amb interrupcions, però va dir, amb encantadora modèstia, que l'havia abandonat "perquè s'estava tornant massa personal". Que la seva persona va arribar a ser molt apreciada durant la seva llarga carrera va quedar de manifest en les moltes honres públiques que va rebre – de les autoritats locals a Eivissa, del govern regional de les Illes Balears, de la Generalitat de Catalunya i de la Casa Reial d'Espanya. Se'l veia com la figura més distingida de la literatura balear i com un punt de referència en les lletres catalanes en general durant tot el segle passat.
Francesc Parcerisas, president de l'Institut de les Lletres Catalans, va dir que seria just definir-lo com "un pare per a tres generacions" d'escriptors en aquesta llengua.
Però per al propi vell mestre d'escola, un personatge alt, generós i modest, tres simples paraules haurien estat honra bastant: "escriptor i eivissenc" (en català a l'original).
(Traduït de l'anglès per Juan Manuel Grijalvo)
Tornar a la pàgina principal de Michael Mullan...