(Diari de Balears, 8 i 9 de setembre del 2004)

Mallorca és un lloc ideal per cultivar l'ego, aquella costra de brutícia que recobreix el millor de nosaltres mateixos. Posaré un exemple. La quantitat de gent que en els darrers anys s'ha fet cases increïbles en llocs de bellesa extrema amb piscines meravelloses fa que tots tenguem un, dos, tres o més amics/coneguts en aquesta situació. I la cosa va a més: els projectes de nous habitatges s'han disparat un 103%. Molts pisos, sí, però també bastants xaletets q.t.c (que te cagues). Sovint l'efecte després d'anar a visitar a un d'aquests amics, a més de sentir-se transportat a Falcon Crest, és el de disparar el funcionament de l'ego. L'ego és aquella veu interna que et diu: «Gilipolles. I tu no tens piscina? Tants anys estudiant i aquell que era el darrer de la classe, un mac en tota regla, està forrat fins a les celles... audi, moto d'aigua, 4x4, viatges, llanxa, veler... i xalet amb piscina. I se n'està fent un altre de més gros. Espavila. Especula. Fes-te electricista. Atraca un banc. Compra loteria. Jo què sé. Desgraciat. Perdedor. Mediocre. Nòmina ridícula. Pobre». etc, etc, etc... Si ets una preadolescent, en lloc de a una piscina, tot comença a Zara. Tens 12 anys. Vas a comprar-te roba i res no t'està bé: la teva talla, simplement, no existeix. Llavors et comences a veure grassa. Et compres una samarreta amb la qual ensenyes sa guixa per anar una mica a la moda i na Marta -una nina que té una figura perfecta i el darrer model de mòbil amb càmera i sensurround- se'n riu de tu: «Me pareix que aquesta camiseta te fa més grasseta». Llavors arribes a ca teva i cremes la samarreta. Poses Fashion TV i comences a veure desfilar esquelets coberts per una fina capa de pell arrebossades d'un llim anomenat èxit que els arriba a través de les llepades dels flaixos. A damunt la taula del menjador hi ha el darrer número de Vogue. Ton pare l'ha comprada per veure les ministres fent el ridícul damunt pells d'animals morts. Obris la revista i veus que, a banda de les ministres, allà també tot són cossos 10, sense un gram de greix. 12 anys són pocs anys per posar en marxa l'ego? No, en absolut. És un bon moment per començar a fabricar pensaments de present merdós i futur perfecte. «Ara som lletja i tot em va malament. Però quan m'aprimi tot anirà bé». Aquesta nina de dotze anys ha estat posseïda per l'ego i d'ara endavant serà incapaç de ser feliç amb el que té, diga-li conformar-se, diga-li ser feliç. El cervell d'un hoteler insaciable funciona d'una manera similar. Té una burrada de milions i desenes d'hotels. Però no pot aturar. Ni l'infart que va patir l'estiu passat ho ha aconseguit. Se continua aixecant a les 6 del matí per treballar, treballar, treballar... i com que treballa tant, pensa que tot el que té s'ho mereix. Pateix tantes hores diàriament que desenvolupa la síndrome màrtir que li permet creure's que té tot el dret a continuar carregant-se quilòmetres de costa, aquí i a Santo Domingo, perquè ell va ser un nin pobre i ningú no el tornarà a humiliar. I aconseguirà ser el més ric del seu poble i se farà una mansió i li posarà Xanadú i l'omplirà de caps de lleó, pells de guepard i tones de marfil. L'ego l'ha posseït de tal manera que idees com ara «Vols dir que tendràs temps per disfrutar tot el que has aconseguit i compartir el present amb els que t'envolten amb tranquil·litat?», no hi caben, han estat expulsades per sempre al cementiri on també reposa aquell infant que hagués pogut ser feliç. Rosebud. Del passat, l'ego en recupera el pitjor, el futur sempre és el temps ideal i el present no existeix si no és per despreciar-lo. L'ego vol que tenguem tres cases amb piscina, el cos de na Cindy Crawford i la cadena hotelera més important del món. L'ego és insaciable, ens necessita infeliços perquè sempre en vol més, però se'l pot aturar.

Com dèiem, l'ego és aquella crosta de brutícia que amaga el nin net d'esperit que tots passejam, uns més amunt, d'altres més avall. L'ego és producte d'aferrar-se només al passat i al futur. El seu gruix està en relació directa als moments de present que ens és capaç de robar. Aquest instant, l'ara, li fa tanta por perquè en la bellesa del present viscut en tota la seva intensitat és on pot trobar bons pensaments i, fins i tot, felicitat. L'ego no vol oblidar. S'aferra als mals moments i els mos recorda perquè l'acompanyem en el seu viatge cap al malestar. L'ego vol viure ancorat al demà perquè avui continuem insatisfets, amb ànsies de tenir, de guanyar, enamorats dels doblers, d'allò que és tan poca cosa que només ho pots tenir si ho pots pagar. L'ego no vol que deixem de pensar i que la verborrea interior ens inundi per complet. Vol que recordem quin és l'amic que no ens ha telefonat; la festa a la que no ens han convidat; comentaris que ens ha fet mal; vol que cridem l'atenció, que siguem admirats per la superfície; vol que enamorem jovenetes per esquivar el pas dels anys; vol que pensem que la parella ha mirat qualcú amb ulls de desig i que embogim de gelosia; ens vol inferiors, convençuts que no som prou importants i que la vida és per escalar, ser reconegut com «qualcú», fins i tot envejat; si estam de vacances vol que ens posem a pensar en la tornada al treball o què farem en les vacances de l'any que ve; si vivim en un pis vol una casa; si vivim en una casa vol una piscina; si tenim una piscina vol anar a una urbanització de luxe; si tenim un hotel en vol dos, tres... sempre vol més que l'ego del de més a dalt. L'ego és un petit monstre que només sap viure en secret, amagat, xuclant pesta de futur i passat. Curiosament, per fer-lo desaparèixer no se l'ha d'intentar desconnectar. L'ego vol lluita, enfrontament intern, perquè és la gasolina que el fa funcionar. Anar contra ell no funciona. Per destruir-lo se l'ha d'escoltar, observar-lo, descobrir-lo intentant emmaranyar la nostre ment i, en conseqüència, el nostre cor. Veure com de ridícul pot arribar a ser el seu absurd funcionament. I seguir en aquesta tasca durant mesos, durant anys. Seria presumptuós, digne de l'ego, pensar que en un parell de dies podem enterrar la feina d'anys. Escoltar-lo i descobrir la seva irracionalitat és l'única arma. Això i viure el present és el secret que des de fa milers d'anys il·lumina a milions d'èssers provocant-los onades d'immensa felicitat. «El poder del ahora», «El cavaller de l'armadura rovellada» o «El camino del Tao» són autèntics manuals on tot això està molt més ben explicat que en aquest article. En el cas de «El poder del ahora», d'Edhar Tolle, haureu de perdonar-li qualque parida grossa (o això em va semblar), però la resta s'hauria d'explicar a les escoles. Llavors tal volta el món seria millor. Per ventura està canviant...

mpiris@mallorcaweb.net