Bernat Joan i Marí - Grans i petits problemes: questió d´escales
Juliol del 2006
En un magnífic article, en Miquel Àngel Riera feia referència a la disbauxa estival a l´illa d´Eivissa i als problemes que el nostre model de societat genera, molt especialment entre la gent jove. Plantejava la buidor d´un món que creix just al voltant d´una societat lúdica i passada de voltes, i aprofitava per mostrar que és justament aquest model de societat i no l´estretor o l´amplada de les carreteres el que fa que tants jóvens hi trobin la mort cada any. I, per introduir el tema, ho comparava amb problemes de calat immens, com ara la fam al món, la injustícia de la guerra o la depredació del Tercer Món per part del món postindustrialitzat.
Efectivament, hauria de ser molt més fàcil solucionar els problemes d´una societat tan petita com l´eivissenca, o, generalitzant més, d´una illa com Eivissa, que no resoldre els grans problemes que es plantegen a nivell planetari. Però, d´alguna manera, la lògica de la resolució d´uns i altres, probablement passaria per uns paràmetres mentals molt similars. I aquí entra en joc l´humanisme, la capacitat de posar la persona humana al centre de les consideracions ètiques. I de plantejar-nos, així mateix, si existeix una altra manera de viure i de contemplar l´esperança que una altra manera de gestionar la cosa pública també hauria de ser possible.
És l´ànsia de lucre, l´adoració als diners, i la voluntat de dominar els altres, allò que fa que la Unió Europea i els Estats Units, a base de subvencionar uns determinats productes -com ara el cotó, fonamental per al desenvolupament de l´Àfrica central- deixin milions de persones abocats a la fam i a l´emigració. Bastaria que els europeus i americans permetessin als països de l´ACP (Àfrica-Carib-Pacífic) competir en igualtat de condicions per laminar una part important de la misèria que es viu actualment al planeta Terra.
Així mateix, seria fonamental que es construís un autèntic Estat del benestar, assentat no només sobre el guany material, sinó sobre alguns altres béns igualment importants per al desenvolupament de l´espècie humana. Quan es mesura el benestar d´una societat, no es fa només, actualment, a partir de la consideració de la seua renda per càpita, sinó a través d´altres elements, com l´accés a l´educació, a la cultura, a la sanitat, al lleure... I sobre alguns elements encara més eteris, com l´associacionisme, el sentit de comunitat, la interrelació entre les persones... Tot això és el que genera benestar, i aquesta ponderació és la que hauríem de fer a l´hora de decidir si vivim bé o no. Per què els productors de pollastres de les granges del Camerun, Mauritània, Níger o Mali les han de passar tan magres -produint la meravella que produeixen: ho puc certificar- perquè se´n poden importar d´Holanda (subvencionats per la Unió Europea) a un preu molt inferior? Qui canvia hormona emplasticada per fibra sabàmica i no se´n ressent?
L´adoració del Vedell d´Or dels nostres temps -i també dels Bíblics, supòs- genera molts perills per a la Humanitat i, ben segur, més perjudicis que no beneficis. La mateixa lògica que ens permet obstruir amb taps immensos el desenvolupament de l´Àfrica, de l´Amèrica Llatina o de tants països del Pacífic és la que porta els nostres (des)governants a tirar endavant projectes totalment desproporcionats d´autopistes de quinze quilòmetres (o de sis!): sempre es tracta de guanyar-hi tants milions d´euros com sigui possible, independentment de les conseqüències que comporti. Que la majoria de la població hi estiga en contra, tant els fa. Per això mai no fan consultes populars. Els referèndums, tan habituals a d´altres indrets, constitueixen una autèntica utopia, a Eivissa. I mirau que hauria sét fàcil consultar l´opinió de la gent, abans de despendre al voltant de cinc-cents milions d´euros dels nostres impostos, en comptes dels quaranta o cinquanta contemplats inicialment.
Alguns grans problemes, i alguns de petits, s´encaren amb la mateixa lògica, encara que a diferent escala. Resoldre´ls d´una manera o d´una altra implica moltes coses, basades en diferents ètiques i en diferents filosofies de la vida. Per això, consider que la construcció d´una solidaritat humana alternativa constitueix l´esperança bàsica per al nostre món.
Una vegada una periodista anglesa li va preguntar al Mahatma Gandhi si volia per a l´Índia un desenvolupament com el d´Anglaterra. Gandhi li va respondre que no, per una raó elemental: "Si Anglaterra ha hagut d´espoliar mig planeta per arribar on és ara, quants planetes no hauria d´espoliar un país immens com l´Índia!". S´havien d´explorar altres possibilitats, altres viaranys... D´aquí surt el que avui dia en diuen l´ecologisme dels pobres, que potser ens podrà ensenyar moltes coses als que, sovent irrisòriament, ens consideram rics. Tot reflexionant-hi, una forta abraçada, Miquel Àngel.
La raíz del mal es el culto al becerro de oro...