Traducció castellana

(English version – pending)

A Mallorca hom celebra cada any una marxa
per la recuperació de les línies de ferrocarril clausurades.

Partint del fet demostrable que vostè
no és més partidari dels trens ni dels tramvies que jo
– com a màxim, igual –
voldria plantejar unes qüestions prèvies.

Els ferrocarrils de Mallorca es van pensar per servir una societat agrària. El transport de mercaderies era una de les raons d’ésser de l’empresa. El de passatgers era per fer viatges esporàdics a unes ciutats molt petites. El tren anava de centre a centre i els desplaçaments eren còmodes… segons els criteris de comparació de l’època: els carruatges amb tracció a sang, rodant sobre camins que avui no voldríem passar amb un «quatre per quatre». Aquella situació no sembla gaire a la d’avui, caracteritzada per una població molt més urbana, unes ciutats molt més grosses… i un monocultiu turístic. Ara com ara, moltes activitats econòmiques es fan a la costa. Les construccions existents fan difícil el traçat de ferrocarrils de nova planta. I la recuperació dels antics troba entrebancs de tots els tipus, per mor de l’ocupació de la via per a tota classe d’usos públics i privats.

Recuperar els ferrocarrils fóra coherent si també recuperéssim les formes de vida de la Mallorca del segle XIX. Això és com voler recuperar la ramaderia extensiva. Ara ningú vol fer de pastor. És una feina de vint-i-quatre hores cada dia, tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. La dels ferroviaris, quan totes les operacions eren manuals, no diferia gaire de la d’un pastor. Segons el reglament, el cap d’estació havia de ser físicament a l’andana i donar la sortida a tots els trens sonant un xiulet i mostrant una bandera als maquinistes. A tots els trens.

Aquestes formes de viure i d’entendre la feina han desaparegut. Encara que el ferrocarril permeti un nivell d’automatització incomparablement més alt que la carretera, ser ferroviari encara exigeix molta disponibilitat i molta dedicació. I la tecnologia dels ferrocarrils de via estreta ja havia quedat antiquada a finals del segle XIX.

Ara som al segle XXI. Ens convé saber quina demanda de mobilitat tindrem i la forma de satisfer-la amb els mínims costos humans, ambientals i econòmics.

Les ciutats d’avui no s’han pensat per al transport col.lectiu. Els viatgers de la part forana que volen desplaçar-se per Palma s’afarten d’esperar autobusos que de tota manera no els deixen allà on volien anar. Troben més pràctic fer tot el trajecte amb el seu cotxe i no fan servir el ferrocarril. Lògicament, idò, veurem trens buits i autopistes saturades.

La meitat de la població no té carnet ni cotxe i depèn dels conductors cada cop que tingui la necessitat, la voluntat o el caprici de desplaçar-se.

Jo penso que el transport públic del segle XXI ha d’ésser guiat, elèctric, elevat i automàtic. Amb aquests requisits rebaixem dràsticament la sinistralitat, evitem la contaminació generalitzada dels motors d’explosió, minimitzem l’ocupació de terrenys i reduïm molt les despeses de personal. L’automatització té l’avantatge de què ens permet prestar el servei amb el mateix cost de dia i de nit, en dia feiner o festiu, sense un «cabo furriel» per fer el quadrant de guàrdies… A la vista de les dificultats per contractar bons treballadors per als ferrocarrils existents, no és un avantatge petit.

Diverses tecnologies provades i disponibles compleixen aquests quatre requisits. La que més m’agrada es diu Aerobus, un sistema que combina elements antics d’una manera nova.

Per implantar una tecnologia de transport nova cal tenir una empresa per gestionar-la, i una concessió administrativa per fer passar físicament les línies sobre un territori. Resulta del tot imprescindible que les institucions prenguin el risc que implica una decisió positiva. Com que els «nostres» polítics no pensen en les pròximes generacions, sinó en les pròximes eleccions, els grans canvis que cal fer al model de mobilitat van quedant ajornats «sine die»… Som presoners de decisions preses fa un segle per gent amb prou testosterona per jugar-se el càrrec sense tantes manies.

No es pot resoldre la mobilitat de Mallorca amb ferrocarrils de via estreta. El problema, però, no és tècnic: és el fet que Mallorca és plena de polítics de via estreta… amb mentalitats de via estreta. Fins que les classes empresarials i polítiques no recuperin el nivell d’iniciativa del segle XIX, la implantació de tecnologies noves trobarà obstacles difícilment superables.

<<<

Aerobus…

Carrilets…

Ferrocarriles…

Movilidad – Mallorca…

>>>