El món no ha gravitat sempre al voltant de les mateixes potències. I els espais (culturals, lingüístics, històrics, simbòlics i, per tot això, mentals) dels eivissencs han anat canviant a través de la Història. El mapa del nostre món ha estat molt divers, segons les etapes de què estiguem parlant, tot i que sempre hi ha hagut un denominador comú, que ha estat la Mar Mediterrània, el nostre camí cap al món.

Avui, sigui com sigui, vivim en un món globalitzat, dins el qual Eivissa ens dóna una mesura hiperbòlica del fet. Hi ha molta gent que no sap dir si Eivissa és a l’Àfrica, o a Amèrica, o a Àsia, o devora Austràlia, però que el nom els sona –en la seua versió hispana pronunciada en anglès- i potser fins i tot hi vénen de tant en tant de discoteques. Eivissa (“Ibiza”) és avui dia una marca global, potent i coneguda a tot el món. El nostre mapa actual, per tant, és el món. No la Mediterrània, ni tal o tal imperi. Sinó el món sencer. Però no sempre ha estat així. Hem viscut la major part de la nostra existència a través de mapes relativament extensos, però també clarament acotats.

Durant els nostres primers segles d’existència civilitzada, el nostre mapa relacional era el dels fenicis. Fenícia es va originar a l’Orient Mitjà, a l’actual Líban i a les àrees de l’actual nord d’Israel. Posteriorment, es va estendre per tot el nord d’Àfrica, fins a Tànger i, ja dins l’actual Europa, a Gibraltar i al sudest ibèric, fins a les illes d’Eivissa, Formentera i Mallorca. La civilització emergia d’Orient mitjà –de la vella Canaan- i arribava fins als confins de l’Estret. Eivissa, dins aquesta civilització ocupava un lloc estratègic, important, a la seua part occidental.

A mesura que la civilització púnico-fenícia va anar evolucionant, Eivissa va estar més acostada a la capital. Cartago, avui unes runes venerables, es troba a devers disset quilòmetres de Tunis, capital de Tunísia. Érem prou prop com per ser-hi influents i, per descomptat, a prou poca distància com perquè l’alè de la capital arribàs sense gaires dificultats fins a la nostra illa. El nostre espai, doncs, continuava directament vinculat amb el nord d’Àfrica, i, per afegitó, a l’Orient mitjà. I encara no es desenvolupava més en relació a la riba nord de la Mediterrània. En aquell temps, la riba sud era la més desenvolupada, la més pròspera i aquella que guardava més relació amb nosaltres.

El món clàssic, més epidèrmicament amb Grècia i més profundament amb Roma, canvia el domini del sud al nord de la riba de la mar nostra. Les influències, a partir de la consolidació, fonamentalment, de l’Imperi Romà, canviaran d’espai. Però Eivissa restarà vinculada a les dues ribes, perquè durant tota l’etapa romana continuà, d’alguna manera, vinculada amb el nord d’Àfrica (per component poblacional fonamental a la nostra illa, per vinculacions culturals, i per tradició de contactes històrics). Per això no es pot comparar la romanització d’Eivissa a la de la majoria d’àrees de la Península Ibèrica. Amb el grau de desenvolupament a què havíem arribat durant l’etapa anterior, els imperis de la part europea de la Mediterrània no ens eren tan imprescindibles com a molts altres pobles de la nostra part del món.

Basti dir que Eivissa, durant segles, va encunyar moneda. I que, a l’etapa romana, les nostres monedes ostentaven doble simbologia (romana i púnica). El cosmopolitisme, certament, no ve d’ara.

Posteriorment, es produiren les invasions àrabs, amazics i similars, procedents del nord d’Àfrica. Inicialment, el Califat de Còrdova constituïa la seu de comandament. Però, en fer-se miques el califat, Eivissa va quedar dins la taifa de Dénia. El mapa de la taifa és curiós, perquè agrupa l’actual territori de la província d’Alacant, amb un trosset de la de València i una mica de terres interiors… juntament amb el conjunt de les illes Balears i Pitiüses.

I després, per dir-ho en termes estrictament històrics, venim nosaltres. Durant el regnat de Jaume I es construeix el mapa dels actuals Països Catalans, als quals hauríem d’afegir-hi l’Aragó i, en una etapa inicial, Múrcia. I, al segle XIV, entraríem a formar part de l’extensa Talassocràcia de la Corona Catalano-aragonesa, amb dominació a pràcticament tota la Mediterrània. Era en aquell temps quan, en paraules del loquaç Ramon Muntaner (el gran cronista mort com a lloctinent d’Eivissa), “ni els peixos no podien nedar per la Mediterrània si no portaven l’emblema de les quatre barres sobre el llom”.

La Talassocràcia va durar més, en realitat, que no el Casal de Barcelona (la dinastia reial catalana), i fins i tot més que un mínim poder autònom en mans dels Països Catalans. Al segle XVII, el mapa dels eivissencs incloïa Ragusa i Liorna (Dubrovnik i Livorno), Montferrat i Niça, Portvendres i Sardenya… molt més que no cap àrea de la Península Ibèrica que no fos banyada per la Mar Mediterrània.

Fa tres-cents anys es va començar a construir, entre nosaltres, el mapa mental d’Espanya. Que, en realitat, no es va acabar de consolidar fins al franquisme. Però la consolidació ha durat relativament poc. Perquè avui, com hem dit al començament, Eivissa és una marca global, és un lloc del món, és una illa que no té un espai gens ni mica constrenyit. Però això, en qualsevol cas, ja formaria part d’un altre paper. I d’una altra història.

>

Publicat a «El Pitiús», 2015

>>>